El manifest gracienc de la Diada

Reivindicar el catalanisme, la Diada i l’associacionisme gracienc. Aquest és el triple objectiu del manifest gracienc de la Diada, escrit per Jordi Albertí i que Marc Gimeno, president del Cercle, està llegint en l’acte que ha arrencat a les 20 hores a la plaça de la Vila de Gràcia.

Aquest és el manifest íntegre:

“En tal dia com avui de fa 295 anys Barcelona vivia en vetlla. Després de cinc dies de ploure, la ciutat respirava humida. El silenci feia presagiar el pitjor. Les muralles estaven esberlades i els fossars plens de cadàvers. Per la ciutat hi patrullaven rondes nocturnes sense esma per aturar ningú. Els saquejadors feien al seu aire. La mort matava la vida. Malgrat tot, l’acord va ser pres amb decisió: resistir fins a la fi. Les dones, empeses fora muralla per escapar de la barbàrie, eren mortes a camp obert. A les cinc de la matinada el so de les timbales i trompetes va anunciar la primera descàrrega. La sang va començar a brollar de nou…

L’endemà, un altre silenci, més dens i espès encara, ompliria els carrers de la ciutat… Els canons dels baluards ja no apuntaven a camp obert sinó contra el que quedava dels carrers de la ciutat. Començava la repressió i la ignomínia d’obligar-nos a construir la Ciutadella… els nous governants ja estaven redactant el decret de Nova Planta… Ni sobirans ni confederats ni independents. A partir d’aleshores els catalans viuríem sotmesos a les lleis de Castella. I això valdria tant pels “nets”, dignes de ser enterrats al Fossar de les Moreres, com pels “bruts”, els catalans botiflers que havien cregut un error enfrontar-se als borbons.

Però tots tenien la seva casa i la seva pàtria en aquella terra castigada. Els morts d’uns i altres descansarien separats per unes moreres, prop de Santa Maria del Mar, mentre que els supervivents, uns i altres, tardarien anys a guarir de les nafres de la guerra.

El 10 de setembre de 1938, ara fa 71 anys, un altre silenci omplia els carrers de Barcelona, i els de Gràcia. Era el silenci tenyit de por als bombardejos franquistes. Era el silenci de la desesperació per les baixes al front de l’Ebre. Era el silenci amarat de llàgrimes per la partida de la lleva del biberó cap a les trinxeres. Era el silenci obligat per la repressió política. I els catalans també érem als dos bàndols. I, novament, el càstig el viuríem uns i altres, perquè uns i altres, els nostres pares i avis, tenien la casa i la pàtria en aquesta terra castigada.

Entre una data i l’altra encara hi van cabre tres guerres carlines i unes lluites urbanes tan ferotges que van fer conèixer Barcelona arreu del món amb el sobrenom  de Rosa de Foc.

Hem estat un poble fet de suor i llàgrimes, ple d’esquerdes entre nosaltres i diana preferida, en massa ocasions, dels nostres veïns. Però vet aquí, aquesta és la nostra terra i aquesta és la nostra pàtria.

És un poble especial, el nostre. Per festa nacional no hem triat la lluentor de Sant Jordi sinó el dol per la commemoració de la derrota de 1714. És un poble especial, el nostre. Sabem que la llengua ens és el tret distintiu més decisiu però ens plau rebre els forasters amb la seva, de llengua. L’hospitalitat i la solidaritat ens ha distingit tant com el nostre seny i la nostra rauxa. Acollim els forasters perquè a fi de comptes tots ens sabem fills de forasters.

Tots els qui al llarg de la història ens han atacat han admirat la nostra valentia i el sentit de la dignitat. Estimem el bon govern, els catalans. I estem acostumats a reclamar-lo des del carrer perquè massa vegades n’hem estat orfes.

Gràcia ha viscut, ha protagonitzat, episodis memorables en defensa del dret al bon govern. Avui, aquí, en aquest acte unitari, hi ha entitats centenàries, com les que formen el G6, que d’una manera o altra representen el llegat d’aquesta ànsia de bon govern. Avui, aquí, en aquest acte unitari hi ha colles noves, les Colles de Cultura Popular, d’història tendra, que amb esperit de festa recorden el delit dels lluitadors més agosarats. A Gràcia, tant o més que en altres territoris, les vindicacions del catalanisme i les aspiracions de l’associacionisme han estat indestriables. Avui, aquí, en aquest acte unitari, els delegats dels partits i del govern de la ciutat −convocant l’acte o assistint-hi− esdevenen, una vegada més, testimonis en viu de la força de la societat civil gracienca. No cal dir com n’és d’important, que aquest maridatge es tradueixi, dia a dia, en una política de reforç mutu.

Tanmateix, Gràcia no viu aïllada. Tots sabem que el moment polític general és fràgil. Tots sabem que la festa de demà arriba tenyida, no només per la sang del passat sinó pels interrogants del futur. Serà difícil mantenir la unitat quan arribi la garbinada del Tribunal Constitucional. Serà difícil mantenir la unitat quan el debat sobre el sobiranisme vagi prenent cos dia a dia… Però Gràcia, crec jo, té el deure de demostrar, en mèrit a molts lluitadors antics i recents −tots tenim a la memòria, entre altres, els esforços de l’Albert Musons en aquest sentit− que perdre la por i conviure en pau no és incompatible, que fer un ús radical dels nostres drets democràtics és perfectament compatible amb el respecte a les opinions dels altres. Gràcia té el deure de fer prevaler els valors del respecte i la tolerància entre les persones. La lliçó històrica de baralles fratricides ha de fer possible que no defallim en la defensa dels valors democràtics tant sigui denunciant els altres com criticant a les pròpies formacions, si cal.

Gràcia ho pot. El teixit associatiu de Gràcia i la història que han  escrit els graciencs, sovint amb fúria, poden esdevenir,han d’esdevenir, un plus a favor de la concòrdia. Concòrdia per defensar plegats que el bon govern comença amb el que ens més proper. Concòrdia per defensar plegats que el bon govern recolza −Espanya ho ha de saber i, si no, ho ha d’aprendre− en el respecte escrupolós al dret a decidir de la majoria i en el respecte escrupolós al dret a discrepar de les minories. Concòrdia per defensar plegats que el bon govern reposa en saber-nos part d’un poble, Catalunya, que no renuncia ni renunciarà mai a tenir veu pròpia al món. No som «espuris», com ha denunciat amb una paraulota inapropiada un càrrec executiu del govern espanyol, els qui creiem que Catalunya té uns drets històrics inalienables, els qui creiem que Catalunya és una nació que es fa a si mateixa i lliurament, dia a dia.

Graciencs i gracienques, estiguem més units que mai per defensar la nostra dignitat nacional. Graciencs i gracienques, Visca Catalunya!”

, , , ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *