L’urbano

per Ernest Cauhé

Mentre fa guàrdia, sol deixar la porta de l’Ajuntament oberta. No sé si ho fa per protocol o per vocació de servei, com per demostrar que aquell edifici és la casa de tots. És dissabte i una parella busca un certificat d’empadronament. No toca però els rep amablement i els entrega el document. Fa la impressió que quan està més còmode és sense uniforme. Quan va amb roba gairebé d’estar per casa. No fa gaire que treballa a la seu del districte, però s’ha fet al ritme i a la vitalitat de la Plaça de la Vila com si fos veí de tota la vida.

És a l’hora de les criatures quan més s’allunya d’aquella imatge d’urbano tocat i posat que tenim tots a la retina. Sense perdre de vista la feina, pendent de si arriba un cotxe dels mossos, de si busquen algú o alguna cosa, de si entra un ciutadà a la seu del districte… surt a desplegar la seva singular bonhomia. Ofereix a una parella de germans els contes que van sobrar al mercat d’intercanvi de Sant Jordi mentre explica animosament a la seva mare que ell, malgrat la gorra i la pistola d’ara, sempre havia volgut ser mestre. I somriu a tort i a dret i no fa escarafalls a una paret amb els nanos que juguen a pilota. I abans que es faci fosc, farà l’últim servei del dia a la ciutadania. Agafarà un dels extrems de la corda d’unes nenes i la farà rodar una i altra vegada mentre convida les més petites a sumar-se a saltar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *