Quinze són quinze

per Albert Benet

Segueixo amb atenció la campanya que una plataforma ciutadana ha impulsat per restituir a l’avinguda del Príncep d’Astúries el seu nom original: Riera de Cassoles. Segons va publicar aquest setmanari, la proposta suma ja més de 5.000 adhesions. En paral·lel, una altra associació veïnal, la de Torre Llobeta, ha engegat una acció per rebatejar l’avinguda Borbó amb el nom dels Quinze. Aquest topònim tan peculiar fa referència als 15 cèntims (de pesseta) que a principis del segle XX valia el bitllet del tramvia 46 des de la plaça d’Urquinaona fins a la cruïlla del passeig de Maragall amb l’avinguda de la Mare de Déu de Montserrat. A partir d’aquell indret, qui volia seguir fins a Horta havia de pagar 5 cèntims més. Per aquest motiu, el cobrador cridava amb veu alta “els Quinze, els Quinze!” i molts passatgers baixaven del tramvia i acabaven el trajecte a peu.

Poca gent recorda avui que en la contrada dels Quinze, l’Europa hi va llogar un terreny l’any 1932 per jugar els partits del campionat amateur. Van ser uns anys molt difícils per al club, que va haver d’abandonar el camp del Guinardó (situat al final del carrer de la Encarnació) arran d’un seguit de problemes econòmics i urbanístics i de la fallida fusió amb el Gràcia. D’aquesta manera, l’Europa es va veure obligat a traslladar la seva activitat esportiva lluny dels seus límits originals. El terreny de joc nou era situat al passeig del Mariscal Jofre (després, avinguda Borbó), just darrere la Torre Llobeta, al costat dels Quinze. Aquest camp era molt petit i no disposava de cap graderia per als espectadors. Unes característiques totalment oposades a les instal·lacions que l’Europa havia tingut fins aleshores, molt semblants a les que tenien el Barcelona i l’Espanyol. El camp nou es va inaugurar oficialment el 29 de maig del 1932 amb un partit entre l’Europa i una selecció de jugadors reserves del FC Barcelona. Els europeistes van vèncer per 2-1 amb aquesta alineació: Menéndez; Trilla, Esteve; Valero, Gonzalo, Moltó ; Pérez, Juncà, Gascón, Cifré I i Cifré II, segons una petita ressenya publicada en la premsa barcelonina d’aquella època.

A pesar del trasllat als Quinze, la vinculació entre el club i la vila es va mantenir forta gràcies al fet que la seu social fos situada al bar les Heures de la plaça Rius i Taulet. A més, a més, els seguidors escapulats que no van abandonar el club tenien el tramvia 46 que els deixava pràcticament a la porta del camp. Als anys 30, però, la tarifa fins allà era ja de 20 cèntims. Abans tot també s’apujava! De les dues temporades que l’Europa va jugar a tocar dles Quinze en va sorgir una rivalitat nova contra l’Horta, que era el club veí. El dia de Reis del 1935, coincidint amb l’inici de la lligueta de classificació per a la Promoció a la Primera Categoria A, el club va tornar a Gràcia, concretament al camp del carrer de la Providència, entre el d’en Pau Alsina (un altre nom que recuperarem aviat) i el de Sardenya. Aquest terreny de joc era més gran i ample que el del passeig Mariscal Jofre, que no tenia l’acceptació de la resta d’equips del grup de promoció. D’aquesta manera, el club va tancar el seu exili als Quinze, tot i que puntualment encara hi va jugar algun partit amistós.

Recuperar els topònims dels Quinze i Riera de Cassoles ajudarà a mantenir via la història local i popular. Als borbons també els haurem de seguir mantenint, per desgràcia nostra.

,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *