Bicis i gossos

per Toni Ribas, coordinador de l’Eix d’Ecologia de Barcelona En Comú i veï del barri de Gràcia

Aquests són els dos temes recurrents als Consells de Barri de Barcelona i a les trobades amb l’alcaldessa que tenen lloc cada dos divendres. La ciutadania es queixa del comportament dels ciclistes en alguns casos, de l’excés de carrils bici en d’altres, i de la brutícia al carrer en forma d’excrements animals, i demanda del Consistori actuacions fermes per reduir o eliminar aquests problemes de convivència i ús de l’espai públic. Hom podria pensar que són preocupacions menors comparades amb la manca d’habitatge, la gentrificació, la pobresa energètica, el turisme massiu, la contaminació o qualsevol altre repte important de la nostra ciutat. Però aquestes són les més esmentades per les persones que s’acosten als espais participatius perquè són les que els afecten de forma quotidiana.

Però, són problemes atribuïbles a una mala gestió municipal? Pot l’Ajuntament fer més?

Comencem per les bicis. L’actual govern ha fet una clara aposta per la mobilitat sostenible i s’ha proposat triplicar la xarxa de carrils bici al final de legislatura. Aquesta iniciativa ve fonamentada per dos factors: la necessitat de reduir la contaminació atmosfèrica que pateix la ciutat de forma estructural i que provoca de forma directa o indirecta prop de 700 morts anuals, i l’augment progressiu dels desplaçaments en bicicleta, que el 2015 ja eren de 145.000 diaris.

La creació de més carrils bici ha permès ‘baixar’ més bicicletes a la calçada, però en aquelles zones on encara no n’hi ha, els ciclistes continuen anant per la vorera, primera de les queixes recurrents. Paradoxalment la solució a aquesta queixa genera automàticament la segona: es treu espai als cotxes per posar carrils bici, i per tant al ciutadà li costa més aparcar el seu vehicle al carrer.

Ens trobem doncs en una situació en què, per donar solució a ambdues queixes, s’haurien de prohibir les bicicletes. Però resulta que cada cop més gent opta per aquest mitjà de transport ràpid, saludable, net i econòmic, i que totes les grans ciutats europees n’impulsen el seu ús. Preferim ‘la molèstia’ de les bicis o les ‘comoditats’ infinites del cotxe i la moto? Volem que tots els ciclistes esdevinguin conductors de vehicles de combustió? Potser que reflexionem. La darrera queixa, aquesta més raonable, és sobre el comportament d’alguns ciclistes, que circulen per on no hauríen, no respecten els semàfors i van ‘a tota velocitat’ sense respectar els vianants. Aquí es demana fer complir la normativa i aplicar més sancions. Ja hem dit abans que el nombre de desplaçaments diaris en bicicleta és de 145.000, mentre que el nombre d’efectius de la Guàrdia Urbana és de 2.746 (268 a la divisió de trànsit). Les xifres evidencien la poca capacitat de la Guàrdia Urbana (que té moltes altres responsabilitats) per vigilar i sancionar no només als ciclistes, sinó a tota la resta de conductors imprudents que circulen per la ciutat. Tot i això, el 2017 van augmentar un 33% les sancions a ciclistes. Però la política de sancions sovint és mal rebuda per la població, que gairebé sempre acusa l’administració d’afany recaptatori. Una altra contradicció.

Per a mi, el fons del problema és la manca de cultura per compartir l’espai públic. Tenim la tendència a pensar que el carrer és tot nostre, i ens comportem en consonància. Aquesta cultura d’apropiació de l’espai públic es manifesta de diferents maneres: aparcaments ‘només són 5 minuts’ a sobre la vorera, vehicles de serveis aparcats al carril bici, ocupació de les places per fer botellot, terrasses de bar que ultrapassen el seu límit establert, etc.

La bicicleta és un element relativament nou a la ciutat, i molta gent no s’ha acostumat a conviure amb ella, mentre que la convivència amb cotxes i motos està totalment assumida. Però les bicis no fan soroll ni comparteixen carrils amb els vehicles motoritzats, així que s’han convertit en el blanc de les ires ciutadanes. El vianant es queixa amb raó, però és el primer a travessar carrers fora dels passos de vianants, amb el semàfor en vermell, o en envair els carrils bicis mentre passeja el gos. Si un no respecta les normes de convivència, difícilment podrà exigir als altres que les compleixin. I a Barcelona molt poca gent respecta les normes.

I arribem per fi al conflicte caní. L’Ajuntament va publicar recentment un estudi dels carrers més bruts de la ciutat, i resulta que la meitat d’ells era per excrements de gos. La queixa està molt fonamentada, però, què fa i què més pot fer l’Ajuntament al respecte? Barcelona pateix una alta densitat de població, i d’animals de companyia. En un espai d’uns 100 Km2 hi ha 150.000 gossos (1.500 per km2). A Madrid, per exemple, n’hi ha 208.000 en 600 km2 (346 per km2).

Segons dades de l’Ajuntament, el nombre d’àrees d’esbarjo de gossos (AEG) per cada 100.000 habitants és dels més elevats del món. Malgrat això, l’Ajuntament en continua implementant de noves per pal·liar el problema i ha publicat a la web un mapa de les zones d’esbarjo.

Per què no s’utilitzen? Potser cal tornar a posar el focus en el civisme. Vistes les dades, un cop més ens trobem que alguns propietaris d’animals no segueixen la normativa i no recullen les deposicions, i els és absolutament igual deixar l’espai públic brut, en un altre cas de poca cultura del be comú.

Facin el que facin les administracions, sempre hi ha algú que es queixa perquè té una visió individual del problema i de la solució. Les administracions busquen solucions col·lectives als problemes, amb el que mai queda tothom satisfet. Així doncs, l’ajuntament pot fer més actuacions però els problemes i les queixes persistiran mentre la ciutadania no passi a pensar i actuar en clau col·lectiva, respectant les ordenances i normatives i sobre tot els drets de la resta de conciutadans.

, ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *