Pepita Pardell, creu de Sant Jordi: “Sempre he vist la vida en animació”

Recolzada per la seva família i més d’un centenar d’entitats que han defensat la candidatura, Pepita Pardell (Barcelona, 1928) rebrà dilluns la creu de Sant Jordi “per la singularitat del seu treball en el món de l’animació”. Amb 90 anys i una energia envejable, obre les portes de casa a l’Independent per parlar de la seva trajectòria excepcional, que ella creu que no és tan important. Afortunadament, la resta del món, sí.

Ara la creu de Sant Jordi. Què en pensa de tot plegat?
Que tothom s’ha tornat boig. Perquè jo no he pensat mai en premis i no sé si soc important. El que passa és que he treballat moltíssim.

Sempre ha volgut ser dibuixant. Per què?
Ho era abans de néixer. De fet crec que ho portava dintre perquè quan vaig néixer Disney estrenava el seu primer film. I quan vaig veure Blancaneus, als 14 anys, vaig tenir claríssim que allò era el meu món.

I què li van dir a casa?
Em va donar tot el suport. Vaig deixar l’escola perquè era una pèrdua de temps. Sempre estava dibuixant, a totes hores, i m’horroritzava la idea que em posessin a treballar de dependenta, com feien les noies de la meva edat. Li vaig suplicar a ma mare que no ho fes. I ella un dia em va acompanyar a Belet i Blai, que estava molt a prop de casa i em van fer una prova.

I la van agafar. Una dona en un món d’homes. Com se sentia?
Estava envoltada d’homes però jo sabia com tractar-los; havia après amb el meu germà. I em vaig fer respectar. Tampoc no era una dona convencional de les que només miraven la seva aparença per trobar marit; les trobava ridícules.

Ara està considerada una pionera? N’era conscient de la seva situació excepcional?
No, jo tenia il·lusió de fer la feina i ja està. I ensenyava a altres companys què i com s’havia de fer tot. Els primers anys, els de la postguerra, van ser molt feixucs. Feia molt de fred allà. Només hi havia una estufa petita per a un lloc enorme.

No s’hagués pogut dedicar a una altra cosa, doncs.
De petita mirava un conte i pensava perquè no es mou? M’inspirava el que passava a la vida i anava seguint la vida fent els dibuixos. De sempre ho veig tot en animació. Quan tenia cinc anys demanava els tiquets del tramvia perquè una part petita quedava enganxada i allà feia dibuixets que després passava ràpid perquè es mogués.

Treballava i estudiava alhora. No tenia gaire temps per res més…
Arribava a les 10 de la nit a casa i anava caminant de Lesseps al Coll perquè no hi havia cap transport. S’havia de tenir molta energia i ganes de fer el que feia. He patit molt però també he gaudit.

Va treballar a Ediciones Toray i després va saltar a la publicitat.
Vaig estar deu anys fent dibuixos per a nenes tontes, i no era feliç. Però em van venir a buscar, la productora Estudios Buch-Sanjuán i també vaig fer treballs d’animació per altres productores. M’encantava la publicitat perquè eren peces molt pensades. Tots els bons animadors fèiem publicitat. I ja als 80 em vaig retrobar amb el Jordi Amorós, que sempre diu que soc la seva mestra.

És coautora del curt ‘La doncella guerrera’. Com va ser l’experiència?
Vaig fer tot el procés i vaig sortir més sàvia que rica. Vaig aprendre moltíssim. Fer animació no és fàcil perquè sempre has d’estar rumiant. És una feina ingrata perquè no pares mai de pensar-hi.

, ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *