El meu funeral

per Ernest Cauhé

Us convoco al meu funeral. Serà aviat. Ho farem sobri. Sense gaire cançons i encara menys poesia. Dues ratlles per anunciar que s’ha acabat. 140 caràcters. O potser menys. Tan pocs com calgui.
La malaltia ja fa massa temps que dura. I s’escampa. I no té aturador. Tot va començar ja fa força temps. Va ser just el dia que vaig fer 18 anys. El clàssic regal enverinat. Però quan la vaig rebre, ni jo ni ningú podia sospitar com acabaria la cosa.

El virus s’ha apoderat del meu cervell, abans tan lliure. Dels meus ulls, ara secs, dels meus dits, sempre d’ungles mossegades, dels meus braços, últimament pesats per la pèrdua de to muscular. I el contagi ha estat demolidor.

La nova situació, de fet ja no tan nova, ha creat entorns d’agradables converses. Potser sí. I noves oportunitats. Innegable. Però també un soroll eixordador constant. Un intent perpetu d’amagar les pròpies febleses i esbombar suposades fortaleses. Un passatemps robahores. Una necessitat de dopamina insaciable. Una obligació al multitasking. Una condemna social.

Us convoco, deia, al meu funeral. I us convido també al vostre. Tornarem a tastar què hi ha a l’altra vida. Si ens queden amics o parella. Si tenim converses pendents amb la familia. Si podem estar pendents només d’una sola cosa. Si som capaços de llegir un conte als nens sense que ningú més que ells ens interrompi. Provarem de veure si ens estimen pel què som i no pel què semblem. Si podem fer festa major cada dia. Enterrem, doncs, la nostra vida d’ara. És prémer el botó durant 3 segons i esperar que la pantalla es fongui a negre.

,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *