Fa 200 anys

per Lluís Bou

Fa 200 anys, coincidint amb la primera Festa Major de Gràcia documentada en l’aplec de can Trilla, s’estaven produint les independències dels països de l’Amèrica Llatina. El 1810 es va independitzar Veneçuela, el 1816 ho va fer l’Argentina, el 1818 Xile, el 1819 Colòmbia, el 1821 Mèxic, el 1828 l’Uruguai. En gairebé tots els casos van transcórrer entre 6 i 8 anys des del primer pas cap a la independència fins al reconeixement definitiu. El cas més excepcional va ser el de Cuba, amb les primeres protestes del 1868 i el reconeixement final de la independència el 1902.

És molt curiós com Espanya no es va sentir en crisi fins al 1898 quan les independències ja eren nombroses, en el moment que es va confirmar la separació de Cuba i de les Filipines. En aquell moment va aparèixer el ressort de l’orgull ferit espanyol, brou de cultiu de la dictadura de Primo de Rivera i la de Franco, i que ha arribat fins als nostres dies. Espanya no va pair la desfeta colonial perquè l’orgull ferit es va convertir en un dels signes d’identitat de l’espanyolisme. I el manté.

Tot plegat té moltes conseqüències, perquè el deep state hispànic està amarat d’aquesta cultura de l’orgull ferit. Els discursos dels dirigents del PP o de Cs apel·len a aquest ressort de la seva cultura política, i els de Josep Borrell i José Bono, també. L’espanyolisme a Catalunya es mobilitza només per aquest assot en negatiu: el desastre del 1898 en la ment.

Naturalment hi ha gent que està a favor de reformes però no són una massa suficient ni tenen el poder per decantar la balança. Espanya viu des del XIX enrocada. Els intents de regeneració real fracassen, i ara ho ha fet el pacte de la transició.

, ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *