El primer cop

per Valentina Baratti

L’onada de calor d’aquest any em va donar l’oportunitat de repensar radicalment els últims dies de vacances. Amb gest heroic vaig prémer el botó de compra d’un bitllet per anar a Israel. Destí complicat, inusual al mes d’agost. Però em vaig sentir vacunada contra la calor, i una setmana després ja estava asseguda a l’avió en direcció a Tel Aviv. Encara que no és del meu viatge que vull parlar, sinó de l’aventura que em va tocar viure a la tornada. Perquè us vull explicar l’experiència de la dona que em va donar allotjament. Amb ella no hi havia manera de comunicar-me, perquè parlava rus i hebreu, dos idiomes per a mi totalment desconeguts. Encara així, al llarg dels dies em vaig apuntar totes les paraules hebreu que podia, per mantenir un mínim de conversa. D’aquesta manera, carregades les dues de paciència i de ganes de conèixer-nos, havíem instaurat un llenguatge totalment nostre. Per exemple, el carregador del mòbil era el tuctuc, paraula inventada, però assimilada a la nostra rutina. El dia abans de la meva tornada em va dir que venia amb mi, que era la seva última oportunitat per veure Barcelona. Em va explicar que feia vint-i-dos anys que no sortia del seu país i des de fa molt temps tenia el desig de conèixer la ciutat i recórrer les empremtes de Gaudí. La notícia em va sorprendre una mica i vaig intentar assumir el paper d’amfitriona el millor que vaig poder. L’inesperat és el millor que em podria passar: cinc dies de turisme amb ella em van regalar l’entusiasme d’una persona que mira la realitat per primera vegada. Em va encomanar irremeiablement la seva emoció i les seves llàgrimes en veure la Basílica de Santa Maria del Mar. I jo també ho vaig veure tot per primera vegada en molts anys.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *