Un any

Aquest dilluns farà un any que 42.040 persones van coincidir a una quinzena de punts de votació de Gràcia per fer una mateixa acció: dipositar una papereta amb un sí o amb un no en una urna de plàstic, desafi ant una amenaça policial per terra, mar i aire que va aconseguir terroritzar tot un país, amb moviments de centenars de furgonetes plenes d’antiavalots al llarg i ample de Catalunya. No va haver-hi ni un sol moment en aquell dia que algun d’aquells 42.040 votants no tinguessin por de rebre els cops d’una violència impune que al llarg dels mesos es va transformar en la impunitat de l’extrema dreta, com feia dècades que no passava, i encara van passar molts mesos més perquè poguéssim tornar a mirar sense ira i amb fermesa aquelles escenes. No ho hem oblidat, ni tan sols nosaltres que només obeïm a una sola voluntat d’independència: la de Gràcia respecte de Barcelona. Ningú té dret a terroritzar ningú altre, i aquells dies han quedat marcats per sempre en la relació suavitzada i de certa convivència que s’havia aconseguit a còpia d’anys amb els membres de cossos i forces de seguretat establerts a Catalunya.

Cal remarcar que aquests agents mai no havien rebut el tractament de gueto que havien patit, per exemple, amb raó o no en funció de les seves actuacions, al País Basc. L’1-O van traspassar una barrera que no té marxa enrere. Aquest setmanari, imprès en plantes escorcollades per la Guàrdia Civil i immers aquells dies en l’angoixa de publicar els anuncis del referèndum amb les conseqüències legals igualment d’impunitat que es podien derivar, no es podia imaginar que un any després ens poguéssim tornar a trobar als centres de votació de Gràcia, com ho farà tanta i tanta gent aquest diumenge, i menys es podia imaginar que un veí de Gràcia, en Jordi Cuixart, seria encara a la presó, junt amb la resta de dirigents polítics i socials, en la política penitenciària més vergonyosa de l’Europa democràtica. Durant uns mesos vam posar el llaç groc a la capçalera, ara el tornem a posar a la manxeta, i ja no el traurem, per anys que passin.

,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *