Adaptació, absències i trasbals

per Clara Darder

La meva filla està iniciant l’adaptació a l’escola bressol. Va començar per dues hores, i de mica en mica hem anat augmentant la franja horària de permanència al centre. Ella està ben contenta i en cap cas, per sort meva, ha plorat ni m’ha estranyat. Hi ha molts infants de la seva classe que l’enyorança no els ha permès quedar-s’hi molta estona i els seus adults han vingut a buscar-los tot seguit. Llavors penso: qui s’adapta a qui? Els infants a l’escola bressol o els progenitors a les absències dels nostres nadons?

Aquests canvis d’horaris i normes que beneficien la socialització dels més menuts ens deixen amb el cor encongit als més grans. Quan ja creies que tenies una mica assolits els paràmetres de la seva educació, t’has de tornar a amollar a les variacions envers l’adaptació? I la nostra? Qui ens recolza en aquesta etapa?

En el meu cas la que estic més trista sóc jo. Veure-la tan autònoma i que quan li dic “adéu”, quasi ni em mira perquè està jugant tan contenta, em deixa arronsada. Parlant amb amics que estan criant, també en soledat, m’expliquen que ens hi hem d’acostumar. L’adaptació és per a nosaltres que hem estat amb els nostres nadons els 365 dies de l’any, els 12 mesos, les 24 hores, i cada minut pendent de les nostres criatures. Realment, és un trasbals.

Us confesso que he estat aquest mateix any desitjant que pogués anar a l’escola bressol i així poder recuperar temps per a mi com a dona. Però tot just ara que ja ho tinc a tocar, em trobo que sóc una mare enyorada en fase d’adaptació.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *