Les interioritats de l’art

per Joan Millaret Valls

La a primera vegada que vaig tenir ocasió de conèixer el treball de Daniel Chust Peters (Sao Paulo, Brasil. 1965) va ser amb motiu d’una exposició a la desapareguda galeria de dibuix Piscolabis, de la Rambla de Catalunya, on el seu responsable era el marchand d’art contemporani Jean-Pierre-Guillemot, l’any 1988. Posteriorment, l’he vist en diferents espais: a la Fundació Miró l’any 2001, on va presentar l’exposició Gira-sol, dins del cicle Homo Ludens, L’art en joc, comissariada per Grazia Quaroni, a l’Espai 13. Més tard, al Centre d’Art Santa Mònica, també vaig tenir l’ocasió de presenciar Airshow, on mostrava una instal·lació on hi havia un gran nombre de bitllets de cinc euros que es corresponien amb la mateixa quantitat que la pròpia institució destinava a la producció, i que eren vigilats per un guarda de seguretat. En total hi havia 12.000 euros que es trobaven doblegats en bitllets de cinc euros i que estaven encaixats uns amb els altres, i omplien el suposat taller de l’artista.

Daniel Chust té el seu taller a Gràcia (Massens, 41) des que va arribar a Barcelona, on hi treballa les seves reproduccions de maquetes a escala, que després apareixen en les seves exposicions arreu del món. Però el més destacat és que reprodueix de manera continua el seu propi taller des de diferents punts de vista, manifestant que “el taller s’ha convertit en un hivernacle, una petita peça de joieria, un desplegable, una casa de nines, un parc infantil”. No és gaire habitual que un artista mostri el seu taller com si fos la pròpia obra. Si volguéssim definir el seu treball, tenint en compte la seva formació en Belles Arts, és el d’un arquitecte dissenyador d’interiors que pretén mostrar al seu client -en aquest cas el propi espectador- com ha de ser el seu entorn més íntim. L’obra és oberta, o sigui que el mateix públic la pot canviar.

M’és difícil entendre el fet de que una obra d’art es pugui manifestar d’aquesta manera, partint d’una maqueta que representi el propi taller de l’artista i que després aparegui en un altre lloc, com ara una galeria d’art o espai urbà, encara que sigui a diferent escala, representant un jardí, un parc infantil o una casa de nines. El concepte d’efímer no em sembla adient en una obra d’aquestes característiques tenint en compte el treball i l’elaboració –investigació, estudi i experimentació- que hi ha al darrere. Considero que aquestes maquetes-objectes haurien de ser unes escultures que s’exposessin en un lloc concret o que servissin, almenys, perquè un col·leccionista les pugui fruir.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *