La revolució són els pares

per Marina Fernàndez Torné

No, no és un fotograma del Cuirassat Potemkin, però podria ser-ho. El nadó de la fotografia que sosté el Ricard és ell, l’any 1948, dins d’un cotxet soviètic -com el de la pel·lícula-, als exteriors de l’Acadèmia d’Agricultura de Timiviazev, a Moscou. Allà va néixer i créixer. Era on vivien i estudiaven Enginyeria els seus progenitors, la Maritxu i el Miguel. Ell, de Renteria, ella, donostiarra. Tots dos, nens de Rússia; aquells a qui la Guerra Civil va manllevar la infància, aquells abocats a un exili forçós, aquells a qui els seus pares comunistes van fer pujar a un vaixell rus per salvar-los la vida.

A la terra promesa, a la mare Rússia, hi havia sostre i menjar per a tots. I zero luxes. “Els pares feien torns per cuidar-me, la mare em donava el pit a classe. Quan van acabar la carrera, ja havia nascut la meva germana, la Ludmila, i vam mudar-nos a una casa-comuna que ens van assignar. A cada habitació hi vivia una família”. Mentre m’ho explica, al Ricard li agafa fred –enfilem la tardor i som a l’ombra-. Reté intactes a la memòria les visites a casa del tiet Fernando –Fernando Claudín, històric del PCE-. “Tinc gravada la imatge d’un caserío amb vaques, no sé si era un quadre o una foto, potser només era la meva imaginació”. Sí que sap que és allà, dins d’aquell retall, que s’imaginava que desembarcaria quan la família va emprendre el retorn cap a Espanya. Era novembre del 56, feia tres anys i mig de la mort d’Stalin. El PC va organitzar la repatriació dels exiliats espanyols i va encomanar-los una missió: instaurar el socialisme a Espanya i derrocar el franquisme. “Els havien programat. El pare mai no va dubtar de tornar, tenia un sentiment de servei. Amb el temps s’adonaria que fer la revolució no és tan senzill”.

Van entrar a la Península per Castelló. “Jo tenia vuit anys, el pare va trobar feina a Barcelona i a mi em van deixar vivint a Irún amb una autèntica desconeguda: la meva àvia. Va ser l’època més lliure de la meva vida”. A Euskadi va aprendre el castellà. “M’al·lucinava que a una apteka li diguessin farmàcia”. Mesos després arribaria a Gràcia, d’on ja no s’ha mogut. La inèrcia familiar el va empènyer a estudiar Enginyeria, “era, encara, un noi obedient”. Fins que dos esdeveniments van sacsejar-li la consciència: la primavera de Praga i el maig del 68 a París, la Sorbona. Va inundar-lo un mar de dubtes, “necessitava entendre, hi havia un munt de coses que no m’explicava. Sobretot, per què l’ésser humà, intel·ligent com és, pot arribar a fer tantes barbaritats en lloc de dedicar-se a construir un món feliç”. Per això es va matricular a Filosofia i Lletres, “com a instrument de comprensió del món”. “Va ser una època convulsa a casa, el pare no qüestionava absolutament res del règim soviètic. Jo, absolutament tot”.  La família del Ricard va estar sota vigilància policial fins que va morir Franco. “Un 1 de maig van detenir la meva germana, militant de les joventuts socialistes; després van venir a casa, a Pare Claret, i es van endur tots els meus llibres”. 

Durant els anys d’estudiant de lletres, d’activisme i de pantalons de campana, va conèixer la Núria. Eren companys de facultat. Un dia, un altre 1 de maig, a ella la van enxampar els grisos i ell va córrer a socórrer-la. Em parla dels dies que van durar-li el mal i els blaus dels cops de porra amb un somriure entendridor. Ha plogut molt. Ara fa un any que han sigut avis. El Ricard va néixer a la universitat i allà segueix. Això sí, ja no mama. Fa trenta anys que és mestre de literatura russa a la UB, a la facultat de Filologia Eslava. El món, segueix sense entendre’l. I la revolució no ha arribat. Encara.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *