Una història d’amor i foscor

per Valentina Baratti

Estic llegint Una historia de amor y oscuridad, d’Amos Oz. Un llibre sorprenent, intel·ligent i ple d’anècdotes sobre la infància de l’escriptor en els anys quaranta. Un ambient auster i envoltat només d’objectes necessaris. En aquella època no existia allò més superflu, l’únic que abundava a casa seva eren els llibres dels seus pares, de manera que el nen havia de arreglar-se com podia, desenvolupant la seva imaginació al màxim. És així que una catifa es transformava en un oceà ple de submarins enemics, o en un camp de batalla on els soldats, fets d’escuradents i llumins, es preparaven per al gran enfrontament. Calia triar la millor estratègia, la tècnica s’afinava, l’enemic perdia terreny, tot anava cap a la victòria final. Fins que la mare, cansada de tant desordre, acabava per destruir el campament i retornava els objectes la seva funció ordinària.

Llegir aquestes pàgines, i la manera amb la qual l’autor ens situa en el seu temps, em provoca una mena de nostàlgia per alguna cosa potser perduda per sempre. No he nascut al temps de la postguerra, però si puc visualitzar sense problema la sensació de recórrer a la imaginació per construir un escenari d’aventures i jocs a partir de la realitat quotidiana. El que malauradament veig molt sovint a les cases d’amics que tenen fills petits, és l’omnipresència de pantalles que envaeixen el camp visual del nen, impedint-lo de crear ell mateix les històries més increïbles.

En lloc de comprar un joc fet per un programador, deixem que siguin els infants els que inventen un espai que pertanyi al seu horitzó, i que les catifes de les cases es converteixin en oceans.

,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *