Edificis alts i freds i blaus

Als despatxos d’edificis alts i freds i blaus es va decidir jugar a un joc que canviaria les nostres vides per sempre. No cal ser dramàtics. De moments que han trastocat generacions senceres i de manera molt més violenta que l’actual n’hi hagut al llarg de tota la història. Però la vida que imaginava el 2008 la meva generació (nascuts als 80) res té a veure amb la vida que tenim a 2018. El domini de l’art de saber improvisar està bé per quan vas de viatge o surts de festa. Tanmateix, la incertesa com a estat vital permanent ofereix girs certament novel·lescos a la teva insignificant existència, però, ho vulguis o no, molesta com una mosca collonera una tarda d’agost. Cal reinventar-se, diuen. Quants cops a la vida m’hauré de reinventar, senyor? Quan tingui 75 anys, també em caldrà una reinvenció dictada des d’un edifici alt i fred i blau? De tant redisseny permanent que se’ns exigeix, al final hi haurà una màquina que serà més apta, més eficient i més eficaç, més bella i més simpàtica que jo per fer el que se suposa que he vingut a fer en aquesta vida!

Tot plegat atabala. Llegeixo el darrer llibre de Yuval Noah Harari, 21 lliçons per al segle XXI. Més enllà de la seva defensa del neoliberalisme de les darreries del segle passat, a l’estil de Francis Fukuyama, els escenaris hipotètics que planteja per al futur proper em semblen alhora interessants i esfereïdors. L’autor especula que en qüestió de poques dècades els algoritmes, el big data i la intel·ligència artificial revolucionaran cada aspecte de la nostra vida, des de les relacions laborals, a les relacions sentimentals, els valors, l’estructura social, política i econòmica, tot, de dalt a baix. Alguns passatges del text arriben a produir vertigen. Estem parlant d’un món nou que, fruit del progrés tecnològic i la racionalitat, pot deixar els humans, literalment, fora de joc.

Les tesis de l’escriptor israelià em fan qüestionar el següent: som la darrera generació en què la humanitat és al centre de l’evolució? Sembla que estem a dues o tres passes de dissenyar un món en què els humans seran més aviat una nosa, un fre a les capacitats de robots amb quocients intel·lectuals mai abans imaginats. Mentre uns s’hi podran adaptar i col·laborar productivament amb les màquines, Harari també parla d’una nova classe social de milions de persones sense un lloc en el mercat laboral, a qui anomena els irrellevants. Gent que, a diferència dels precaris i explotats propis de les societats que es van formar arran de la Revolució Industrial, simplement serà innecessària per al sistema. És quan s’introdueixen aquesta mena de conceptes que el rostre empal·lideix. Som conscients del que la propera revolució, les bases de la qual estan ja assentades i són ben visibles, pot suposar per a la humanitat i, especialment, per als irrellevants?

Cal prendre consciència dels perills i oportunitats que guarda aquest nou ordre mundial i participar activament en aquest procés per tal de no deixar la presa de decisions a les persones que habiten aquests edificis tan allunyats de les nostres realitats. La futurologia és sempre inexacte. Qui sap com serà la societat d’aquí trenta o cinquanta anys. També deien que la premsa en paper desapareixeria i guaita què teniu a les mans a 2018. El que és clar és que vivim en una moment de fractura, de canvi, de comiat a un ordre mundial que es veu sobrepassat per una realitat similar a una pel·lícula de ciència ficció. Prenem consciència, i gaudim també. Gaudim d’un món encara vell, encara antic, d’un món en què les emocions i els sentiments, l’art i la cultura, una abraçada, un somriure, un petó o un bon acudit encara tenen rellevància. Gaudim de la nostra irreflexiva i contradictòria humanitat abans que ens eclipsin les calculadores i exactes andròmines creades als despatxos d’edificis alts i freds i blaus.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *