‘Fins aquí hem arribat’: com celebrem l’últim adéu

Ja no se’n parla de la mort. Tot i que és l’única certesa que tenim quan venim a parar a aquest món i, a més, existeix una àmplia i interessant cultura funerària que va atrapar, ja fa temps, dos malalts de la cultura popular: Amadeu Carbó i Jordi Cubillos. Dilluns presenten a la Violeta, aprofitant la diada de Tots Sants,Fins aquí hem arribat –sisè títol de la Col·lecció l’Ermità–, un treball sobre “què fem i com celebrem el darrer adéu” ple de curiositats i històries singulars, divulgatiu i fet amb rigor que “no pretén ser un llibre d’autoajuda”.

“Neixem entre parets blanques d’hospital i morim entre parets blanques d’un altre edifici”, assegura Amadeu Carbó. L’escriptor gracienc explica que les societats riques han deixat de parlar de la mort per la seva concepció hedonista de la societat que“apartatot el que no li agrada”. I per demostrar quant ric i complex és tot allò que envolta la mort, els dos autors han construït un treball condensat i alhora amè i curiós, que pretén fer veure al lector la fonda empremta que la mort ha deixat en la societat a tots nivells: costums, expressions populars, patrimoni artístic i cultural. També expliquen els canvis provocats per la globalització i laïcització de la societat actual, que han fet aparèixer noves pràctiques com el necroturisme o que s’implanti amb força la celebració de Halloween. Amb un peculiar pròleg del conegut senyor Marcel·lí Virgili, el llibre parla de rituals i celebracions, de dites i acudits, de danses i representacions i no s’oblida, és clar, de cementiris, funerals, esqueles i epitafis. Per cert, recomanació final de Carbó: “Si algú vol un epitafi, millor escriure’l en vida. Hi ha molta mala baba”. Els exemples, al libre.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *