Veus autoritzades

per Sílvia Manzanera

Què passa quan el paisatge de la teva memòria recent i més propera està a punt de desfigurar-se completament per convertir-se en nosequè per a la majoria i en alguna cosa beneficiosa per uns pocs? Res, el de sempre, que hi ha qui s’hi resisteix. I tenen un altre punt de vista que volen compartir amb els demés, perquè saben que compartir el coneixement no és un arma poderosa però sí molesta. Per això s’han reunit algunes veus autoritzades davant de les Tres Xemeneies, allò que es veu des de l’avió quan t’allunyes de la ciutat, una estructura que per als forans pot tenir cert atractiu, perquè mai han estat tan a prop, perquè no s’han embrutat amb la sorra de la platja de Txernòbil ni han respirat el fum que embrutava el cel any rere any. Fa temps que aquesta icona del litoral acumula pols i genera projectes per als més romàntics, savis militants com el Roger, que porta anys picant pedra perquè els demés vegin el que ell hi veu (i tota una plataforma ciutadana al darrere): una oportunitat de que una població dormitori i acumuladora de les escombraries que no volia la gran ciutat reneixi de les seves cendres més contaminants i vergonyoses. Alguna cosa semblant a la Tate Modern, per posar un exemple. El monstre també és aixopluc de falcons i centre d’interès d’ambientòlegs i ornitòlegs apassionats. És font inesgotable per les ments literàries perifèriques i memòria del passat industrial de la zona, amb uns quants representants que lluiten per conservar aquesta memòria. I aquestes veus se sentiran l’11 de novembre. Oïdes radiofòniques, atentes. I “A vivir que son dos dias”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *