Un poble, un museu i un cementiri

per Silvia Manzanera

És la primera vegada que torna al poble on va néixer, on s’explica una part de la seva història -la més nostàlgica- acompanyada de tota la seva prole, fins i tot dels més petits; tercera generació que sent parlar als adults de trinxeres, jerseis vermells i señoritos. Campillo de Llerena és un poble de la província de Badajoz de poc més de 1.500 habitants. Es perd entre Zalamea, Castuera -on anava la besàvia Romualda a fer l’estraperlo- i Retamal. L’interès turístic l’acapara Mérida i el seu passat romà a peu de carrer, amb el teatre i l’amfiteatre com a principals atractius, tot i que el circ també s’emporta uns quants punts. Per això a Campillo van pensar que fer un museu de la guerra civil seria un bon reclam. O almenys ho hauria de ser.

Fins fa poc, l’espai estava sempre obert, un lloc accessible, perquè així ha de ser la nostra memòria, transparent, perquè faci menys mal el seu record. Però van començar a venir els xavals del poble “a hacer sus cosas”, com ens diu Paco, i van haver de regular una mica l’entrada. Per això, aquest veí exemplar ens espera a l’hora acordada prèvia trucada a l’Ajuntament, que el busca perquè ens vingui a obrir les portes i a fer-nos la visita guiada. Paco és un guia fantàstic. Fa aquesta feina perquè considera necessari recuperar la memòria històrica de la seva terra. Però no li han posat fàcil. Ni a cap de les persones que com ell han tirat aquest projecte endavant. No va sortir de cap inversió pública, és clar; un grup d’estudiants va trobar restes arqueològiques de la guerra civil. Un munt d’0bjectes que ens ajuden a entendre com van viure “la contienda” en aquella zona que gairebé no va posar resistència a l’exèrcit de Franco; gairebé els estaven esperant. El petit museu que es fa gran gràcies al seu guia i es manté amb la voluntat de veïns i visitants contrasta amb el cementiri dels italians, una inversió de 34.192,76 euros per preservar la memòria dels soldats gloriosos del bàndol franquista. Aquí no ens acompanya Paco, però recordem la conversa que hem mantingut amb ell poca estona abans: uns segueixen amagats en fosses invisibles que pertanyen a terrenys privats i d’altres mostren orgullosos el que van fer. La posta de sol al cementiri dels italians és preciosa i trista.

La tardor en aquesta part d’Extremadura és freda, seca i boirosa. Les carreteres secundàries ens regalen un paisatge dur d’arbres solitaris i terres planes. A ella li agrada molt el que veu, està més verd del que recordava. Amb deu anys va pujar a un tren cap a la ciutat que havia d’allunyar-la d’un futur sense cap oportunitat més enllà de servir, com havia fet la seva mare. D’un poble on la guàrdia civil et clavava una bofetada perquè portaves un jersei vermell, l’únic que tenies i que el tornaves a desfer per posar-te’l l’hivern següent. Un poble deixat amb deu anys però amb una història familiar profunda que ha calat en les següents generacions. Un poble amb un altre idioma però que, a mil quilòmetres de distància, encara és “mi pueblo”.

,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *