Jo volia parlar de places

per Alba Metge, portaveu d’ERC-Gràcia

Jo volia parlar-vos de les places de la Vila, en concret. De la convivència, de l’espai públic i de la seva gestió. I de com cal que tots i totes ens escoltem, opinem i siguem generosos, per aconseguir transformar l’espai, a estones mediocre, en què s’han convertit, per recuperar aquesta convivència i espai compartit, de lleure, socialitzador i nexe d’unió que necessitem que torni a ser.

Però resulta que dimecres vaig tenir la inesperada oportunitat d’estrenar oficialment el flamant càrrec de Vice-Presidenta del Districte! Em va fer una il·lusió especial que fos en una Audiència de les més plenes que he viscut; diria que comptant també Plenaris, entra al Top 5 entre el 2015 fins ara.

M’hi va tocar fer el paper Institucional, el de presidir la reunió, donar les paraules, els torns, conduir el debat, que aquest es pugui desenvolupar amb normalitat i, tot plegat, sent portaveu d’un dels grups de l’oposició. El paper de l’adroguer, vaja.

Els temes dels que venien a demanar informació, queixar-se o expressar opinió els i les presents eren variats: alguns de més tècnics o pràctics, com problemes i queixes d’accessibilitat, mobilitat, neteja o autobusos; en un altre cas les representants d’una entitat van llegir les demandes i queixes en relació al tracte als menors refugiats; però sens dubte, el tema que va omplir la sala va ser el de les casetes del carrer Encarnació, el de l’alzina, el del carrer Manrique de Lara.

Després de diverses anades i vingudes al voltant dels temes més tècnics i legals (certament hi ha coses en les que s’arriba a un punt legal que fan complex treure-ho d’aquest àmbit) es va tancar l’audiència pública una hora i mitja després de l’inici, en que hi havia nou paraules demanades.

Hauria estat bé revisar abans el patrimoni urbanístic i verd de la ciutat i no haver de patir ara per la possible desaparició d’elements tant significatius com una alzina bicentenària o unes cases d’arquitecte reconegut que li fan companyia. I potser hauria de preocupar-nos més que a l’Audiència hi vingués un equip de TV3 per fer notícia d’això i no dels veïns i veïnes de les places de la Vila que nit rere nit no poden dormir, del jovent que no té prou alternatives a comprar cervesa al súper i seure al banc de la plaça, als treballadors precaritzats que fan hores i hores als bars amb terrassa, de la parella que marxarà de la Vila després de 40 anys perquè la renovació del contracte de lloguer ha resultat abusiva i no la poden assumir, o de la petita empresària que ha aconseguit tirar endavant la seva microempresa, un bar amb 2 treballadors als quals ara ha pogut augmentar-los les hores de contracte i podran deixar la segona feina. Totes aquestes són només algunes de les realitats que passen a l’entorn de les nostres places. I totes han de tenir veu. I totes han de poder trobar el seu espai a les places, a les seves, a les nostres.

,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *