Daniel Berdala, l’art de la memòria

per Ramon Casalé 

Recentment he tingut l’oportunitat de visitar diverses vegades l’església de Sant Joan Baptista (plaça de la Virreina), però no per motius religiosos, sinó perquè s’hi han fet algunes intervencions artístiques que han atret la meva atenció. Ara s’exhibeixen les recents pintures de Daniel Berdala (Barcelona, 1968) amb el títol “No estem sols, vivim amb la memòria”,  i que s’han distribuït per tot el temple, incloent-hi la capella del Santíssim Sagrament. La seva obra es mou entorn de l’abstracció, on el paisatge és el tema més recurrent. Es tracta d’un paisatge velat i utòpic, ja que no existeix en realitat sinó que el procés creatiu prové de l’observació, de captar allò que més li interessa de la natura per després fotografiar-la i al seu estudi desenvolupar-la segons els seu propi criteri.

En canvi les obres que s’exhibeixen a l’església de Sant Joan tenen un component figuratiu, encara que l’abstracció hi és present d’alguna manera. L’artista ens mostra una temàtica molt concreta: els fets i les conseqüències que es deriven d’un conflicte bèl·lic, com va ser la guerra civil espanyola, on el poble anònim pateix els bombardejos, les penúries, la fam i l’exili. Són escenes molt dures, on el pànic i la por estan presents en cadascun dels seus protagonistes però, a la vegada s’adverteix l’esperança, la fe i l’emotivitat del moment viscut. Aquestes pintures estan inspirades en el treball de Robert Capa, pseudònim dels fotògrafs Endré Friedman i Gerda Taro, realitzat durant la guerra civil espanyola. Taro va morir el 1937 en plena guerra civil i el seu company sentimental el 1954 a Indoxina. Berdala ha agafat diverses fotografies de Capa i les ha reinterpretat a les seves pintures, donant la seva pròpia visió del conflicte. Destaquen els personatges desfigurats que apareixen, camí de l’exili, on els seus rostres mostren la desesperació i l’angoixa de no saber quin destí els espera. D’alguna manera aquestes escenes recorden la sèrie de pintures de Goya sobre “Els desastres de la Guerra” que després Antonio Saura també les reinterpretarà. “No estem sols”ens transporta també a l’actualitat, on les guerres i “els danys col”laterals” segueixen sent presents a tot el planeta. Aquesta exposició pretén fer-nos reflexionar. Com senyala  Carles Duarte a l’últim paràgraf  del seu poema en el catàleg: “…Ombres del temps / que creuen els deserts de la memòria”. La memòria històrica no l’hem d’oblidar mai, encara que alguns vulguin canviar-la.

,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *