Casat amb l’Europa

per Albert Benet

Té un posat discret. S’asseu a la tribuna baixa, al cantó on ataca l’Europa. Mai no crida i és dels qui encara fuma mentre comenta la jugada amb el seu amic Josep, a qui anomena “el presi”, perquè dirigeix la desnonada secció de beisbol del FC Barcelona. Li agrada badar. A la mitja part, demana una aigua amb gas per purgar els excessos nocturns. Amb el partit acabat, enfila serenament el camí de la pastisseria Formentor. Cap resultat li espatlla unes postres delicioses. Talment, en Joaquín Luna Morales (Barcelona, 1958), el degà dels periodistes divorciats de Catalunya, es comporta al Nou Sardenya com un aspirant a jubilat: ortodox i pulcre compleix les seves obligacions d’europeista practicant.

Res a veure amb el personatge liberal i descarat que interpreta al programa radiofònic “Islàndia”, de l’Albert Om. A les ones de RAC 1, dona vida a un adult sense cap lligam sentimental, que sedueix i irrita a parts iguals les oients del programa i alhora, esdevé l’heroi dels marits a qui els pesa la creu matrimonial. Un divorciat que difícilment pescarà en les graderies del camp gracienc. Però, n’és conscient perquè a l’Europa no hi va a lligar sinó a recordar. El Sardenya és la seva Ítaca somiada durant l’infantesa.

En Luna va trepitjar per primer cop el camp a mitjan dels anys 60 de la mà d’un seu oncle gracienc del carrer de la Llibertat. La família Luna, per la seva banda, vivia al número 528 del carrer de Sardenya (el seu hàbitat natural), damunt de l’històric Bar Deportivo i just davant de la porta principal del camp. Fa 50 anys l’Europa era un equip amb molta solera i de bon matí es respirava futbol pels vorals d’aquell bar petit, que avui regenten uns xinesos. Els gols d’en Paquito, un davanter madrileny que va acabar pujant l’Sporting de Gijón a 1a divisió i les aturades del gran Rogelio Pàmpols (exCorunya i Saragossa) són alguns dels records inesborrables que guarda d’aquella època primerenca. De mica, en mica, l’Europa va calar en el cor d’aquell noi i malgrat el descens a 3a va seguir anant al camp.

Consolidat ja com un seguidor fidel, va provar de convertir-se en jugador europeista. Però no va passar el tall i ara es deleix en veure el seu nebot Alfons vestint l’escapulari. Potser hagués tingut més sort com a torero. Però, en Luna no es va rendir. Després d’un pas prometedor per la Penya Barcelonista Gensana, va fitxar pel juvenil del Sant Andreu (Sí!). Al Narcís Sala va tenir la confiança de l’Antoni Giralt i en Nacho Bergara, que el van fer pujar a l’amateur. Però el seu destí no podia ser quadribarrat i gràcies al seu exili universitari a Pamplona va deslligar-se poc a poc del club andreuenc. A Navarra encara va compaginar els estudis de Periodisme amb l’esport (Osasuna i Burladés) fins que va penjar les botes i va tornar al Principat llicenciat.

Amb gairebé 40 anys de professió a l’esquena, després d’una dilatada carrera com a corresponsal a l’Àsia, els EUA i França, en Joaquín Luna és avui una ploma consolidada de La Vanguardia. A banda d’escriure els editorials, disposa d’una columna reconeguda des d’on defensa la seva catalano-espanyolitat; critica l’independentisme i la Colau, a parts iguals; enyora la tauromàquia i desgrana les seves cabòries sentimentals. A més, en els darrers anys ha esdevingut el cònsol de l’Europa al diari conservador. Alguns dels seus textos són exemples clars d’adoctrinament europeista. A can TC no el deuen llegir o simplement fan els ulls grossos perquè les prèdiques futbolístiques del Luna ajudin a purificar una atmosfera altament contaminada pel poder blaugrana. Les arengues cap al club de Gràcia palesen que en Luna ens enganya ja que des de fa anys està casat amb l’Europa. •

, ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *