Marxar

per Ernest Cauhé

No són d’aquelles famílies que no poden pagar el lloguer. Són en un estrat un pèl més alt o amb una mica més de sort. En podríem dir classe mitjana treballadora. Tots dos membres de la parella amb feina més o menys contínua en professions liberals. La crisi els va enganxar en el moment de progressar laboralment i els va fer de sostre de vidre. Van normalitzar la precarietat i la manca d’un projecte estable de vida. Primer van ser els preus de compra-venda de pisos, i després els del lloguer. Per sensatesa i prudència no van estirar més el braç que la màniga, aquella frase tan treta a passejar durant uns anys. I ara es troben amb l’oportunitat de marxar. Com tants d’altres abans. Marxar per gaudir d’un habitatge millor, que a Gràcia no es podrien permetre, per viure amb un espai que es fa imprescindible amb dos fills que són el terror dels espais tancats. Però Gràcia és el seu somni. És els carrers on troben amics tinguts o per tenir. Són les places on badar, saltar i jugar. El cinema on riure i plorar. Els bars dels primers petons i els restaurants dels últims. L’escola on van viure la catarsi col·lectiva de l’1 d’octubre. El barri on van triar conviure per primera vegada, on han emmalaltit i on han tingut una vida d’allò que en podríem dir plena. Marxar? Es pot marxar però sense marxar del tot? Es pot marxar per necessitat però sense necessitar-ho del tot? Es pot mantenir la identitat sense trepitjar el teu lloc al món?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *