Passa el temps i el Centre serà el Centre

per Josep Maria Contel, activista cultural

Tic, tac, tic, tac, les dotze van tocant mentre anuncien un nou any. Aquesta podria ser una estrofa d’una nadala popular, si no fos perquè és l’inici d’un aniversari, el 150è aniversari de la fundació del Centre Moral de Gràcia. 

Lluny queden aquells graciencs i gracienques que el 1869 decidiren crear una nova entitat d’instrucció i lleure vehiculada en la fe catòlica, en un territori en expansió, Gràcia, una població farcida de nouvinguts, que fugint de tota mena de privacitats, abandonaven el seu bressol i arrels per traslladar-se a una nova terra, més industrial, més moderna, on refer o millorar la seva vida en subsistència i coneixement. En un moment que moltes coses comencen a canviar com: el moviment obrer, amb les seves noves escoles per a la mainada i la llibertat de culte promoguda pel govern del general Prim i que va permetre l’obertura d’una escola evangelista a la vila.

És en aquests moments quan un grup de veïns decideixen assentar les bases d’una nova associació per donar formació cristiana als fills d’aquests obrers, davant la irrupció de les escoles obreristes i protestants, coses que veien com a pràctiques perilloses pel que fa a l’esperit i ànima d’aquestes ovelles que consideraven descarrilades.

Durant un grapat de dècades un dels principals eixos fou la instrucció dels joves, disposant de diferents aules i professors, com els germans de La Salle, que també hi foren presents en el seu projecte. Però aquest no ha estat l’únic eix important dels cent cinquanta anys d’història, ja que la història es fa, la fan les persones, 150 anys de persones, 150 anys de compromís per millorar el seu entorn, oferint tota mena d’activitats tant pels de casa com pels de fora, teixint iniciatives i complicitats entre els graciencs i com no, seguint aportant coneixement a la societat.

I el que celebren aquest any, són 150 anys de la seva història, una història plena d’històries viscudes, apocalíptiques com quan es va cremar la sala del teatre o de gran joia com és en aquest moment d’aniversari. Però també hi ha moltes petites històries de felicitat, com les que viuen els joves quan passen a ser socis de ple dret, entre moltes altres raons, i que, segurament en el temps, han anat canviant tot depenen dels ets i uts de cada moment.

Intentar parlar de totes o d’algunes és gairebé una empresa impossible en tan poc espai, malgrat això si he d’escollir alguna, triaria la del sopar de Cap d’Any. Sí, com puc triar una cosa tan… molt senzill, és una activitat molt i molt familiar. Una sala plena de gent de totes les edats, sopant i esperant les campanades per donar la benvinguda al nou any, com si estiguéssim a casa d’algú. Tot acabant la segona dècada del segle XXI, això pot semblar sorprenent, lluny de les grans tecnologies, dels grans viatges, dels grans xefs, de tot el que avui es considera top 10, és una experiència enriquidora sobretot pel nouvingut assegut a una de les seves taules, a on es dóna més valor al tracte humà que la del tiberi o vetllada musical que hom pot gaudir. I és en aquest context en el qual entre abraçades i petons de bon auguri al nou any, que s’obrí la celebració del 150è aniversari.

Això em fa pensar de com haurien viscut aquest moment aquells socis fundadors. Segurament la resposta la trobaríem als antípodes, però realment la gent d’abans i la gent d’avui no cercaven millorar la societat? 

Tic, tac, tic, tac, el temps va passant i ens indica que és moment d’aniversari.

,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *