‘Roma’

per Lluís Bou

El film Roma del director mexicà Alfonso Cuarón és una de les candidates de l’Òscar a la millor pel·lícula estrangera, potser al costat de Cold War de Pawel Pawlikowski. Curiosament les dues estan rodades en un blanc i negre preciós. Roma, que es pot veure als cinemes Verdi i a Netflix, és un film intimista que explica la història d’una família mexicana d’aquest barri de la capital de Mèxic a principis dels 70, amb el teló de fons de la tensió política que vivia llavors el país. La protagonista del film és una noia indígena que fa de mainadera, i que és l’ànima de la casa. Amb aquest plantejament tan senzill Cuarón ha fet una obra mestra, que mostra com un calidoscopi l’entortolligada, contradictòria i multicolor societat mexicana. Potser per això la pel·lícula és en blanc i negre; en color seria massa enlluernadora. 

Amb plans seqüència llargs, la immersió en el microcosmos del barri, el degoteig de metàfores entrellaçades, ‘Roma’ és un esclat contemplatiu que es fonamenta en els records de la infantesa que va viure el director, davant un món exterior que apareix brutal.

Cuarón ha rodat la pel·lícula en castellà de Mèxic, cosa que ha obligat als subtítols per poder entendre el parlar més popular, i també inclou els idiomes indígenes. És tota una declaració de principis, que està voleiant  en tot el film. La identitat de Mèxic és molt complexa i conté una tensió latent. Cuarón s’hi recrea. La pel·lícula mostra un Mèxic allunyat dels tòpics revolucionaris, on hi regna més aviat el fatalisme social, però amb una reivindicació de la traça indígena del país. L’escena de la platja, que mostra el cartell del film, és l’eix de la pel·lícula.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *