Una vida amb BSO

per Marina Fernàndez Torné

En Moussa Sene és un artista. Un artista que va néixer fa 33 anys a M’bour. M’bour és una ciutat del Senegal, 88km al sud de Dakar i a 4.390 de Barcelona. I és a Barcelona –ara a Gràcia- on viu en Moussa des de fa una dècada. És el mitjà de vuit germans, la parella de la Zubia i el pare del petit Sami, de tretze mesos. I també és música. I gastronomia. Dos arts que duu a la sang. 

Descendent d’un llinatge musical, en Moussa ha sabut compassar el llegat familiar al ritme del seu temps. “Els meus dos avis eren griots”, m’explica. Els griots són originaris de l’Àfrica Occidental i serien l’equivalent a la fusió del joglar i el trobador, del qui compon i el qui posa en escena. En paraules d’en Moussa, “un griot és un narrador d’història i d’històries, un poeta, un actor, un animador, fins i tot un periodista”. Canta les notícies, anima festes i funerals; en definitiva, crea i recrea les bandes sonores de cada dia. 

L’herència griot va passar de pares a fills, de tiets a nebots, “amb quatre anys vaig començar a tocar el tungune, un tambor petit i lleuger ideal perquè els nens s’iniciïn en el món de la percussió”. I ho il·lustra mostrant-me a la pantalla del mòbil una foto del seu fill Sami abraçat a un tungune “importat d’Àfrica”. Als quinze anys, en Moussa ja era membre d’una de les bandes més prolífiques de la regió que feia bolos a festivals d’arreu del món. “Érem uns quaranta i els viatges a altres continents solien fer-los els més grans, per exemple, quan van marxar de gira per Amèrica jo encara era massa jove”. Fins que va arribar el seu gran dia: “el 21 d’octubre de 2009 em van seleccionar per anar a tocar amb la banda a les festes de San Frutos de Segòvia” amb un visat de feina de tres mesos. “Ja no vaig voler tornar, volia evolucionar, guanyar més diners per poder enviar-los a la família. I també créixer culturalment, no sabia llegir ni escriure”. 

Va passar per Barcelona-Manresa-Lió-Hamburg. De conegut en conegut, de tiet en tiet. Ja amb el visat a punt d’expirar, va projectar el seu futur a Barcelona, així que va desfer la ruta. Hamburg-Lió-Rubí-Barcelona. Sempre vivint d’explotar i compartir el seu do per la música. Això sí, aleshores ja com a il·legal, sense papers. Va ser impartint classes de percussió que va conèixer la Zubia, era 2011. Al cap de sis mesos, i en plena efervescència del seu festeig, camí d’un concert a Terrassa en Moussa va topar-se amb un control de policia a la sortida del tren. “Se’m van endur a comissaria perquè no tenia papers i van donar-me sis mesos per abandonar el país. Va ser duríssim, perquè jo estava molt enamorat de la Zubia, si no, no hauria tingut inconvenient en tornar al Senegal, em podria haver seguit guanyant la vida”. A mesura que passaven les setmanes, la por l’anava corcant, fins al punt de no voler sortir de casa perquè no l’enviessin a presó. Finalment, ella va prendre la iniciativa. Solució: segellar el seu compromís fent-se parella de fet. “Tot aquell patiment ens va fer més forts, aviat farem vuit anys, i el nostre fill, un”. 

D’aleshores ençà, en Moussa s’ha reinventat. Segueix exercint de músic professional amb dos grups -els Gomez Nokass i els Sene Africa-, però s’ha especialitzat en un altre art, el de la gastronomia. Des de fa quatre anys és el xef del Cafè Camèlies. “Continuo enviant diners a la família per ajudar la mare, que ja no treballa”. Això sí, reivindica la riquesa del seu país. “Molta gent et mira pel carrer i pensa, pobret, és de l’Àfrica, és pobre; doncs no és així, la nostra terra és rica, tenim molts recursos, però estan mal gestionats pels governants”. I confessa com d’enyorat se sent de la mare, a qui no veu des de 2015. “El propòsit d’aquest nou any és anar-hi a presentar-li el seu nét”.  En Moussa Sene és senegalès. I català. I gracienc. Ho duu a la sang.

,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *