Teniu pensat que tornem?

per Èric Lluent

S’apropen les eleccions municipals i m’agradaria dirigir aquest article a totes i tots els alcaldables. Escric a títol personal però amb la seguretat que milers d’exiliats econòmics de la meva generació podrien subscriure les idees bàsiques d’aquestes ratlles. Sóc dels que un dia va haver de fer les maletes i marxar per motius estrictament econòmics. No sóc del grupet d’aventurers neocons amb ganes de menjar-se el món, dinar a Londres, sopar a Nova York i llevar-se a Vancouver. Sóc un membre més de la generació perduda que, després d’intentar-ho de totes les maneres imaginables, es va rendir a la crua realitat: s’ha tornat veritablement impossible viure a la ciutat on vaig néixer. 

A la pràctica, el mercat –es el mercado, amigo– ens ha deixat al marge d’una societat de la qual ens havien dit que formàvem part. I aquí estic, a Reykjavík, acceptant ja el tercer any de residència permanent a la capital d’Islàndia i pensant en aconseguir la nacionalitat tan aviat com pugui. Baixo a Barcelona sovint, i en la darrera visita, al passar per Jardinets, vaig veure una exposició a peu de carrer organitzada per l’Ajuntament amb un lema que em va deixar capcot. “APROP. Perquè no hagis de marxar lluny… Allotjaments de Proximitat Provisionals”. Quan un eslògan, malgrat tota la bona intenció del projecte, menysprea la realitat de tants i tantes barcelonines que ja han estat expulsades de casa seva, inclús del seu país, és que alguna cosa no funciona.

En temps de propaganda, tota crítica es llegeix des de les trinxeres. Barcelona en Comú és una formació amb una especial sensibilitat cap els problemes d’habitatge. Negar això és mentir. Però que això sigui així no treu que, a la pràctica, a la vida que vivim els barcelonins de carn i ossos, les tímides mesures per contrarestar el capitalisme ferotge i desvocat dels nostres dies no serveixin per afrontar el problema de manera estructural. Com a conseqüència, més enllà de compres d’habitatge públic i campanyes preelectorals, les polítiques de cap administració no canvien ni un sol matís les vides de la gran majoria dels qui no poden tornar a casa i dels qui amb prou feines arriben al dia quinze de cada mes.

No és només qüestió de l’administració municipal, en sóc conscient, però als ciutadans de a peu sou els que ens quedeu més aprop, tot i a la distància. A totes i tots els alcaldables, de tots els partits, els pregunto: teniu pensat que tornem? Heu rumiat alguna proposta per a que tots aquells barcelonins que hem hagut de marxar de la ciutat, ja sigui a 80 o a 3.000 quilòmetres, puguem tornar algun dia a la capital catalana? O tots plegats ens hem donat per vençuts i acceptem la llei de la selva a l’hora de determinar qui i qui no pot viure a Barcelona? Perquè si ni tan sols verbalitzeu la problemàtica fa la sensació que ja estem bé lluny i silenciats. 

Us convido a pensar una estona en nosaltres. En aquells que ni tan sols podrem votar, perquè ja no en tenim dret. Ni que sigui una idea, alguna proposta, per tal d’incentivar el retorn de tots els que començaríem la mudança demà mateix si creguessim que hi ha alguna opció de retorn digne. Digne, sí. La mateixa dignitat que volem per a tots aquells joves i no tan joves que veuen incrèduls com el futur se’ls escapa sense l’opció de formar part d’una col·lectivitat on només les èlits i la cada vegada més reduïda classe mitjana poden mirar la ciutat amb certa il·lusió i optimisme. A tots i a totes les alcaldables: menys eslògans corporatius i més realitat, especialment de la que no us agrada i us incomòde, que no és res personal, benvolguts i benvolgudes, és que hem estat expulsat de casa i feu com si sentíssiu ploure.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *