El dinar amb Manuel Valls

per Jordi Margarit

Es un bon moment, ara que en la Gràcia de les entitats no es parla de res més, per mirar de besllumar què va passar el passat dimarts 15 de gener de 2019 amb entitats com el Centre Moral, el Cercle Catòlic, la Fundació Orfeó Gracienc, la Fundació Festa Major de Gràcia i altres com el Taller d’història, el Cargol Graciós i l’ACIDH, quan van decidir assistir a un dinar amb el candidat per a Ciudadanos a les properes eleccions municipals a Barcelona, el senyor Manuel Valls. Un dinar que només es pot qualificar de la vergonya, com han fet activistes culturals amb prou crèdit com el director del Museu d’Etnologia Josep Fornés, i que s’ha celebrat al costat d’un candidat que nega l’evidència política i social del nostre país, que no li agrada que li recordin que, en ple segle XXI, a l’estat espanyol hi ha presos polítics acusats de delictes inexistents -segons molts juristes d’arreu i sentències a Bèlgica i Alemanya- per defensar les seves idees des de la democràcia, i que, a més, nega el dret a l’autodeterminació del nostre poble.

El fet no tindria més recorregut si no fos que les entitats van acceptar un dinar de precampanya electoral amb un representant d’una formació política que, entre altres coses, pacta amb l’extrema dreta a canvi de governar, com ha passat a la comunitat autònoma d’Andalusia. O si no fos que darrere d’aquest dinar el que busquen els presidents d’aquestes entitats privades és assegurar la seva subsistència econòmica, des de les subvencions públiques, que entre altres coses els hi ha comportat poder fer reformes d’envergadura, en els últims anys, als seus locals socials. O si no fos que aquestes entitats tinguessin actualment, al marge de la seva història, un ampli suport social i civil a la Vila. El fet sí que té, en canvi, recorregut quan hom sap que alguna d’elles, com la Fundació Orfeó Gracienc o la Fundació Festa Major de Gràcia s’han manifestat a favor de l’alliberament dels presos polítics penjant, si cal, llaços grocs o pancartes a les façanes de les seves seus socials. O com el cas de l’Orfeó que, a més, forma part de la nova plataforma Gràcia llibertat. Per cert, davant d’aquest fet, els de Gràcia llibertat pensen entrar d’ofici o es rentaran les mans al·legant elements de responsabilitat externs?

Comenta la notícia publicada en aquest setmanari del 18 de gener de 2019 que una de les peticions que les entitats van fer va ser “que l’ajuntament faciliti les iniciatives i tràmits o que eviti duplicar xarxes si ja hi ha a Gràcia una oferta que la xarxa associativa ja ofereix”. Segons aquesta lògica, a la Vila de Gràcia, si algú vol estudiar música, cantar en una coral o fer teatre, sense sortir del barri, ho haurà i ho podrà fer, únicament, en una sola xarxa associativa privada per un mòdic preu al mes; el que eufemísticament ells en diuen fer-se soci de l’entitat. Per tant, segons es desprèn del que van dir, tot allò que es proposi com un nou equipament cultural públic per part de l’Ajuntament de Barcelona, a la Vila de Gràcia, no hi té cabuda. És un posicionament conegut, però almenys opinable de manera contrària.

Davant de tots aquests fets, el que cal no és només denunciar el que ha passat, sinó preguntar-se quin és el límit de diàleg que hi ha d’haver -sense perdre l’oportunitat de defensar els interessos legítims privats de les entitats- i el cordó sanitari que s’ha d’establir amb aquelles candidatures que, si poguessin, serien el principal perill per a la preservació i continuïtat de les nostres tradicions.

,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *