Verdi

per Silvia Manzanera

Verdi i les seves múltiples transformacions han estat focus de les mirades de gairebé totes les plomes de la casa. Recordo l’estrena del poeta Carles Camps en aquest mateix espai sobre els records que tenia del carrer durant els anys que només hi havia “botigues d’allò que era necessari”. Quan encara el carrer no havia “baixat” a la ciutat per tornar convertit en un “mercadillo”. L’últim shock ha estat l’abaixada de la persiana de la pastisseria Verdi, que tantes alegries ha proporcionat a aquesta redacció en forma de donuts de xocolata quan celebràvem un aniversari. Serà difícil trobar substitut per aquest berenar dels déus. I tot i que ens alegrem que sigui un altre històric de la Vila, la gent del Sant Tirs, qui ocupi l’espai de la pastisseria, aquella Gràcia singular es va diluint poc a poc.

La meva memòria de Verdi és molt curta, i l’he viscuda més intensament els darrers dos anys darrere d’un taulell on desembocaven -precisament- la Gràcia de tota la vida i la Gràcia en procés de canvi. La primera m’oferia converses meravelloses amb l’Eugenio, veí molt preocupat per la invasió de les motos al districte; coneixedor del meu doble perfil laboral venia cada divendres per comentar les notícies de la premsa local oficial. O les anècdotes del Manel, qui sempre sempre em descobria alguna cosa nova de Gràcia. O de la Festa Major. O de la vida. I s’obren i es tanquen botigues amb una velocitat que no correspon amb el cicle vital al qual ens havíem acostumat. I no és nostàlgia. És símptoma dels canvis cap a una direcció que no ens agrada. És la Gràcia que desapareix, que deia el dire. Sort que sempre ens quedarà la Taifa i el Canigó.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *