La trampa de la renda

per Quim Serra, CUP Gràcia 

Un parell de cops l’any, els diaris barcelonins obren portada amb notícies sobre les escandaloses diferències de renda que s’aprecien entre els diversos barris de la ciutat. Així, per exemple, el 2017 l’índex de renda familiar disponible que elabora l’ajuntament donava un valor de renda de 38,6 sobre 100 a Ciutat Meridiana mentre Pedralbes obtenia un 248,8. Els barris graciencs han quedat els darrers anys a la franja mitjana de la renda de la ciutat, molt lluny dels barris més rics, però més distanciats de la resta d’antigues viles i pobles que abans dels jocs del 92.

Una resposta còmoda i plausible fóra pensar que Gràcia és un barri relativament benestant, un barri per als petitburgesos que no es poden pagar un pis a la Bonanova però busquen un entorn tranquil, segur i familiar on poder comprar productes ecològics i bicicletes elèctriques quan surten a passejar o tornen del Verdi. Però, ja ens satisfà aquesta explicació, que hi ha barris rics, barris pobres i barris que ni fu ni fa?

Recentment, el ministeri d’hisenda ha publicat dades sobre la renda de les ciutats de més de 200.000 habitants per codis postals. I, oh, sorpresa! Gràcia té una renda més baixa que Sant Antoni i el Poblenou. Resulta que la renda gracienca, a més, no és substancialment diferent que la de Sant Martí, Horta o Sants. De fet, Gràcia és una cunya de rendes mitjanes encastada entre l’eixample monumental i Sant Gervasi, molt més rics.

Massa sovint l’administració i, sorprenentment, l’esquerra, s’han conformat amb visions estàtiques sobre la qüestió de la renda, que s’adequaven força a les polítiques públiques de seguretat per als rics i centres cívics per als pobres. Aquesta visió anquilosada de la realitat social fonamentada en arquetips ha estat prou còmode per governar la Marca Barcelona al marge del conflicte existent, que té naturalesa de classe i desplega sobre un territori jerarquitzat i farcit de desigualtats materials. Així, un barri obrer, no es troba vacunat contra la gentrificació pel sol fet de ser-ne. Caldrà veure com queda la Trinitat ara que el pla d’allotjaments turístics prohibeix fer nous hotels al centre i centrifuga l’activitat turística cap a la perifèria. I és que no era un barri obrer el Camp d’en Grassot de la Sedeta, la Henkel i els tallers fins als 70? Que no ho era el Poblenou fins als 90?

L’àrea metropolita de Barcelona és un camp de batalla entre l’interès privat que busca treure el màxim de rendiment a les rendes del sòl i unes classes populars que malden per mantenir-s’hi arrelades en condicions dignes. Grans magatzems, hotels i especulació immobiliària són la punta de llança d’aquest fenomen. Si volem superar aquesta situació, si volem fer política (de veritat) i revertir aquesta situació, no ens convé ni fragmentar la classe treballadora ni estigmatitzar-ne uns o altres segments. Parlar de matisos sobre els salaris per barri, de classe mitja-baixa i mitja-alta no duu enlloc. Cal parlar de la propietat. Perquè totes les dades que puguem fer anar sobre rendes del treball són la xocolata del lloro comparat amb les rendes del capital o les dels grans propietaris del sòl. Que preguntin als Núñez, que no compren cases sinó barris, si els ve de viure en un lloc o altre.

I ja hem pensat en les desigualtats dins els barris? La zona de Sant Miquel fa més de vint anys que s’enfila a rendes properes a San Gervasi. L’entorn de Llibertat-Fraternitat, en canvi, conté focus clars de pobresa. La gentrificació no suposa un ascens de renda del veïnat, suposa una expulsió de la capa més pobra dels treballadors. Amb les dades a la mà, Gràcia no és un barri benestant. Sí que és, però, un barri cada cop més desigual. És bastió d’unes classes populars que resisteixen gràcies a la seva immensa capacitat d’associació malgrat el baix percentatge de veïns propietaris i la proximitat amb zones de renda molt més elevada. Som a primera línia de batalla.

,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *