Ismael Smith al Palau Antiguitats

per Ramon Casalé Soler

A la galeria Palau Antiguitats (Gran de Gràcia, 1) hi ha l’excel·lent exposició ‘Ismael Smith: Barcelona, París, Nova York’, que abraça el període de 1905, amb el dibuix acolorit d’una il·lustració satírica, fins al 1941, amb un pastel i llapis de color del retrat del President F.D. Roosevelt. Hi ha una gran varietat de temes: des de il·lustracions satíriques per a revistes com Foyer i Papitu, al món animal, el flamenc, la tauromàquia, la moda, el retrat i la figura –nus femenins-, fins arribar als ex-libris, dedicats a personatges com Isaac Albèniz, August Pi i Sunyer o Vicente Blasco Ibañez.

A l’estiu del 2017 es va celebrar al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) una exposició antològica de la seva obra que va coincidir amb una altra al Museu d’Art de Cerdanyola (MAC), fet que va permetre recuperar la figura d’un personatge a qui no se li ha prestat l’atenció suficient al nostre país, mantenint-lo “acotat al terreny de la il·lustració satírica i del bibelot”. El terme bibelot es refereix a un objecte decoratiu de petites dimensions.

Va ser un artista polifacètic. Procedent d’una família benestant, va realitzar estudis a Llotja i a l’Acadèmia Baixas de Barcelona. Va ser alumne dels escultors Mariano Benlliure, Agustín Querol, Agapit Vallmitjana i Josep Llimona. Als 17 anys va obtenir el Premi Ateneu Barcelonès, i amb només 20 ja va exposar a la Sala Parés. Eugeni d’Ors el va incloure com a escultor noucentista. El 1910 va anar a París, on va estudiar quatre anys a l’École Nationale des Arts Décoratifs. S’estableix als EUA el 1918 i torna a Barcelona un temps breu, on obrirà un taller entre els anys 1926-1930. Als any 50 deixa l’art, i per qüestions de salut va ser internat al 1960 al Sanatori Psiquiàtric de Bloomingsdale, localitat propera a Nova York. Ja no va sortir d’ell fins al moment de la seva mort. Va ser un final molt trist per a una persona que, com assenyala l’historiador i crític d’art Josep Casamartina, havia estat “un dandi, sempre impecable, que transmetia el missatge de que era homosexual, encara que no ho digués, reflectint el desig, l’agressió, els conflictes de la relació de sexes, amb una actitud obertament amanerada en una època que ser gai s’amagava”. 

Els dibuixos femenins que s’exposen a Palau d’Antiguitats no són tan transgressors com els publicats a les revistes de l’època. En canvi en els ex-libris, molt ben valorats a Nova York, ja no és tan transgressor ni extravagant. En la temàtica del flamenc ho fa des d’una perspectiva diferent a l’habitual i en “les escenes taurines el toro quasi sempre, agredeix al torero”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *