L’oblit

per Joan Vall K.

Sembla fàcil oblidar el passat quan fas anys. He estat recentment al que s’anomena casal d’avis, centre de dia, geriàtric o residència, i he conegut persones oblidades. Oblidades per aquells parents, fills, que un dia no podien menjar sols, caminar o els hi feia por la foscor. Amb amables promeses de venir dos o tres cops per setmana tot acaba amb un “cada quinze dies” o “quan pugui, que tinc molta feina”. Cabronàs/sa. He sentit frases com “no vinc més perquè no el/la reconec”, “em fa pena”, “m’emociono massa”, “ja no és la Maria, el Narcís o l’Imma”, “no sap qui sóc”. Sí, evidentment, no sap qui ets ni tu mateix, penso. Molesten. Reconec que és de mal aconsellar el que ha de fer cadascú. Potser sóc un privilegiat, o no, pel fet d’escoltar i veure mostres de respecte continuades per la gent al meu entorn familiar. Mai se l’hi va girar l’esquena a un avi/a, mare o pare. El fet de necessitar ajuda per caminar, menjar, pixar o cagar no és motiu per dir que et fa mal l’esquena. No fa gaire, una persona estimada propera, em va donar la darrera lliçó. La maldestra parella de la seva mare l’abandonés en un centre especialitzat. Durant els set o vuit mesos que encara va viure no va passar setmana que no hi anés tres o quatre cops. I no 5 minuts, no. Sempre amb un somriure a la cara li ajudava a menjar, a pintar, l’hi llegia, passejaven i la portava a beure el que mes l’agradava quan encara tenia capacitat de decidir, un Bitter Kass. Quina meravella. El pitjor és que sembla una cosa extraordinèria. L’oblit i l’abandó sembla que és una normalitat. També és molt freqüent abandonar la terra fèrtil dels pobles per anar a la col·lapsada ciutat encimentada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *