L’acidH estén a Gràcia el seu projecte d’habitatge supervisat amb un pis al carrer Nàpols

Aquesta nit li toca fer el sopar al Jordi; hi ha sopa i peix. Així ho posa a la pissarra dels menús de tota la setmana que ha fet amb l’Adela i el Richi, els seus companys de pis, al barri de Pubilla Cases de l’Hospitalet, llogat per l’acidH. Com la resta de persones que decideixen independitzar-se i començar l’aventura de viure sols, han d’organitzar-se, posar-se a prova a ells mateixos i aprendre a equivocar-se. L’única diferència és que ells ho fan acompanyats i en llars d’entrenament amb el suport de professionals. Fins el moment de caminar sols, com està a punt de fer l’Adela, la més veterana del grup i que ara -després d’un any i mig d’experiència- ja està “en la casella de sortida”, reben l’ajut dels treballadors socials a l’hora de gestionar els diners, fer la compra de la setmana, organitzar la nevera o resoldre els conflictes típics de la convivènci

Ells tres són usuaris de l’acidH, l’entitat que treballa per l’atenció integral a les persones amb intel·ligència límit. Trobar una llar adequada no és fàcil, és tot un repte per a l’àrea d’habitatge de l’associació, però que ara està a punt d’ampliar el projecte amb un nou pis, al carrer Nàpols, on el Jordi i el Richi podran seguir amb el seu entrenament específic.

Segons l’entitat, l’habitatge es converteix en un àmbit on la persona amb IL pot expressar les seves vivències i els seus conflictes, tant en relació amb ells mateixos com amb els altres i el seu entorn, en un marc de seguretat afectiva. “El suport que els fem és molt individualitzat i garantim que la persona se senti aixoplugada i recolzada”, explica Elena Godoy, cap de l’àrea d’Habitatge de l’acidH. L’objectiu final, després d’un procés diferent a la realitat de cada usuari, és fer l’últim pas: viure en un pis de forma autònoma. “Hi ha persones que necessiten més temps que d’altres, i també passa que després d’aquest temps en una llar de transició, ens adonem que no era el seu moment i decideix tornar a la llar familiar, per exemple”, explica Godoy.

L’Adela treballa en el Corte Inglés pels matins. Ha après a controlar la despesa de la compra setmanal amb un sistema molt senzill: sumar els tiquets de cada lloc i escollir “marques blanques”. “Hi ha molta diferència de preus, si sempre agafes productes cars se t’acaben els diners ràpid. I a més, estan igual de bons”, assegura l’Adela. Cadascú té un moneder amb 100 euros que serviran per omplir la nevera i el rebost durant una setmana. Tenen preferència per un gran supermercat de prop de casa “perquè té de tot”, i amb la llista que han fet abans van omplint el cistell.

En aquests tipus de pis acostumen a viure entre dos i tres persones, que es van incorporant de manera progressiva: primer tres dies, com el cas del Richi, després 5, com el del Jordi, fins arribar als set. “És molt complicat trobar llars per aquest programa de suport”, reconeix l’Elena. Els preus és una barrera determinant. Per això les millors opcions són els habitatges socials o “els llogueters samaritans que ofereixen preus molt més assequibles”. De tota manera, les dificultats mai han estat impediment per seguir fent la seva tasca.

,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *