Contra cor

per Clara Darder

Avui un amic, que fa mig any va perdre la seva filla el dia del part, m’explicava que havien d’anar a l’hospital per saber el resultat de l’autòpsia. “No em sento capaç”, deia. I es que a vegades la vida et plantifica desafiaments que no creus que puguis vèncer. I et preguntes “Per què a mi?”. I es que, a voltes, l’existència no es justa, i ens deixa exhaust omplint-nos de dolor. Quan l’escoltava sentia aflicció, veient el sofriment en els seus ulls. Com tot, per sort o per desgràcia el temps passa, la incandescència disminueix, podent anar fent via a miques. Si aquells fets no haguessin succeït ara seriem persones ben distintes? Millors? Pitjors? Diferents, ben diferents. 

Com superar-ho? Sabem fer-ho? Sempre és bo poder fer el dol. No només amb la mort, sinó amb una ex-parella, amb la feina que deixem, amb els amics que han marxat lluny, i aconseguir passar les cinc fases: negació, ràbia, negociació, depressió i acceptació. Si en algun moment tornem a buscar o tenir notícies sobre l’assumpte en qüestió, tornarem a l’inici de les cinc etapes. Accions, persones, espais i moments que s’acaben i malgrat tot hem de persistir en el camí. Per aquest motiu a vegades quan pensàvem que ja havíem vençut aquell ensurt, de sobte, ens torna a colpejar amb intensitat, iniciant de nou les cinc fases del nostre patiment. Històries de vida, ferides de guerra per superar, que ens posen a prova a cada moment per entendre qui som i com som, amb entrebancs inclosos. Forjant la nostra trajectòria vital a foc lent. Aconseguir-ho ens fa més valents, millor persones i més audaços que abans del tràngol. Dir adéu és bo. Dir “fins un altre” és necessari. Seguir trajecte és imprescindible.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *