Creuar-se amb bona gent

per Albert Vilardaga

Les persones que conduïu una moto sabeu que quan no la podem fer servir ens sentim orfes, quasi preferiríem abans renunciar a moltes altres coses, és cert, t’acostumes a anar de porta a porta i de forma ràpida, i si un motorista et diu el contrari, desconfia.

La setmana passada em disposava a començar un nou dia laborable, va sonar l’alarma, vaig posar la ràdio, una dutxa ràpida, un cop d’ull a l’armari per emportar-me alguna cosa per esmorzar i cap al diari. Abans de marxar, l’últim pas pel menjador per agafar la jaqueta i el casc i les claus de sobre la taula, però…i les claus? No hi eren, i això que sempre les deixo al mateix lloc. Busco als pantalons del dia anterior, a la motxilla que portava, a la tauleta de l’habitació i ni rastre. Em temo el pitjor, miro per la finestra i per sort la moto hi era. Es feia tard, així que tiro de recurs i penso a agafar les claus de reserva, però aquesta és l’altre, a saber on són, segur que vaig pensar “les deixo aquí que segur que me’n recordaré”, i ni idea, vaig posar l’habitació de cap per avall, va costar però finalment les vaig trobar en un calaix.

Vaig baixar, i tenia enganxat una nota on deia que una persona s’havia trobat les claus de la meva moto i que el truqués per recuperar-les, quin àngel! Així ho vaig fer, vaig trucar-lo un parell de cops, però no em va agafar el telèfon, i finalment a mig matí ho vaig tornar a intentar i vam quedar al cap d’una estona. Ja em va avisar que em demanaria els papers de la moto i el DNI per demostrar que la moto era meva, però al veure que arribava amb ella al punt de trobada no va fer falta. Li vaig donar les gràcies cinc o sis cops, no és per menys, no conec de res aquesta persona, només sé que es diu Sergi, perquè m’ho va dir per telèfon i que anava passejant un gos quan em va tornar les claus, però en tot cas, mai està de més tornar-ho a fer. Moltes gràcies Sergi.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *