Feminisme: del carrer a la llei

per Èric Lluent i Azahara Bejarano

Em disposo a escriure sobre el moviment feminista a Islàndia. Després de les manifestacions del 8-M, penso que és d’especial interès posar el focus en la trajectòria del feminisme islandès, que ja el 24 d’octubre de 1975 va sortir al carrer per reclamar quelcom que encara és una quimera: igualtat entre homes i dones. Mentre li donc voltes a l’estructura del text i li plantejo algunes qüestions a la meva companya, companya d’exili i d’aventures, me n’adono que ella, com a dona catalana que viu a Islàndia, té molt més a dir i a explicar que no pas jo. En aquesta ocasió, doncs, crec que el més adient és compartir aquest ‘Gràcia des de l’exili’ amb l’Azahara.

És Islàndia la utopia feminista? Aquesta és una de les preguntes que em faig habitualment des que visc a l’illa del Nord Atlàntic. Si bé és cert que ser dona no és fàcil enlloc, a Islàndia potser és una mica més senzill que a casa nostra. Les dones islandeses ens porten la davantera legislativa i és que han aconseguit que moltes de les seves demandes, nascudes al carrer, es converteixin en lleis i realitats. Com per exemple la llei que regula la igualtat salarial entre homes i dones o el permís de paternitat i maternitat.

Fa més de 40 anys que aquestes dones varen paralitzar el seu país el 24 d’octubre de 1975. La premissa era senzilla, lluitar per la igualtat demostrant la rellevància de les dones per al funcionament del país. El 90% de les dones de l’illa varen deixar els nens a casa i no van anar a treballar. Literalment van aturar el país. Durant aquell dimecres les companyies telefòniques no varen poder funcionar amb normalitat, es van tancar comerços, cancel·lar vols, tancar escoles i llars d’infants. Durant aquell dia, els homes islandesos es van trobar amb la responsabilitat de tirar endavant sense les dones i no ho van aconseguir perquè les dones islandeses, igual que les catalanes, eren i són rellevants en el funcionament d’un país. Però aquí no acaba la cosa. Aquestes dones no només van donar una lliçó a tot un país sinó que varen ser escoltades i és aquí on ens porten la davantera.

Crec que el feminisme islandès es diferencia del feminisme de casa nostra per un motiu simple. A Islàndia només existeix un feminisme i tothom va a l’una. No existeixen partits polítics que estiguin a favor o en contra perquè tots respecten aquest moviment. No llegireu pas comentaris dient “aquest feminisme no em representa” perquè aquí totes i cada una de les dones van de la mà. Potser el fet que aquestes dones hagin aconseguit tant no té només a veure amb la forma amb la qual lluiten per la igualtat. El seu context polític i governamental és molt diferent del de les dones catalanes. Hem de contextualitzar. Islàndia és un país que va tenir la primera cap d’estat del món triada democràticament, Vigdís Finnbogadóttir, un país que va tenir a una primera ministra dona i homosexual, Johanna Sigurdardottir, un país que avui en dia està encapçalat per una primera ministra dona, Katrín Jakobsdóttir. A Islàndia, coses que ara mateix passen a Catalunya o a l’estat espanyol són impensables. 

A Islàndia es va aprovar la llei de l’avortament fa més de 40 anys i aquí encara discutim sobre el tema. Al parlament islandès fa més de 10 anys que es va aprovar la llei que regula la igualtat entre homes i dones, la llei 10/2008 (Llei d’igualtat d’estatus i igualtat de drets entre homes i dones), i fa un parell d’anys que va modificar aquesta (56/2017) amb la premissa que totes les empreses amb més de 25 treballadors han de demostrar aquesta igualtat salarial abans del mes de desembre de l’any 2021 i, en cas contrari, seran sancionades econòmicament. De la mateixa manera, a Islàndia es té molt més en compte la igualtat a la llar. Per exemple amb la cura dels nadons. 

Els homes islandesos disposen de tres mesos de baixa per paternitat, les dones islandeses de tres mesos de baixa per maternitat i conjuntament tenen tres mesos més a repartir entre els dos. És a dir, el permís de paternitat i maternitat s’entén com un permís absolutament igualitari. Això, a banda de fomentar la igualtat entre homes i dones a la llar, fa que totes les parelles, com per exemple, les del mateix sexe puguin tenir els mateixos drets que qualsevol pare o mare. Per tant, en l’àmbit legislatiu, no s’associa el cuidat dels fills com una tasca exclusivament femenina, cosa que a casa nostra encara no podem dir. Aquest és un clar exemple per entendre que la lluita feminista islandesa beneficia la dona i, per tant, tota la societat. 

Sovint em paro a pensar en tot plegat. Islàndia no és un país perfecte per a les dones. Queden moltes lluites per dur a terme, tot i així, veig una gran diferència entre Catalunya i Islàndia. Les ganes d’escoltar a les dones. És difícil d’entendre com en un país estranger la meva veu pot tenir molt més valor que a casa meva i, encara més, mai entendré com a casa encara qüestionen el que dic o penso sense parar-se a escoltar-me. Crec que Islàndia pot ser un bon referent per a tots i totes en aquest sentit. Si més no, és un país que dona veu i no silencia a les seves dones. Aquest és un bon punt de partida per arribar a la tan necessària igualtat.

, ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *