‘Dolor y gloria’, de Pedro Almodóvar: autoficció

per Joan Millaret

Pedro Almodóvar presenta a Dolor y gloria Salvador Mallo (Antonio Banderas), un cineasta assetjat per múltiples dolors i patiments, la figura del creador en crisis, sense ganes de torna a dirigir. La reposició d’un film seu antic, esdevingut un clàssic modern, l’empeny a posar-se en contacte amb el protagonista principal, Alberto Crespo (Asier Etxendia), amb qui va deixar de parlar-se després de l’estrena, anys enrere.

Es tracta d’un film tàcitament autobiogràfic, amb un Antonio Banderas que sembla metamorfosat en el mateix Almodóvar, des de l’aspecte físic a la pròpia indumentària. Almodóvar basteix una operació metacinematogràfica, cinema dins del cinema, a partir d’un relat calidoscòpic sustentat en una intersecció de títols, des de La ley del deseo a ‘La mala educación. També arriba ben farcit de preocupacions pròpies, transversals en tota la seva obra, així com tributs diversos, entre altres, a Chavela Vargas.

A Dolor y gloria predomina bàsicament la intenció de passar comptes amb el passat. En aquest film confessionari, Salvador du a terme un exercici memorialista, ben bé de caire redempcional, per exorcitzar els seus dimonis. Així un text seu, i apropiat per l’actor Alberto, farà que quan sigui representat recuperi un personatge estimat, un antic amor de joventut dels anys moguts i agitats de La movida, Federico (Leonardo Sbaraglia).
En aquest procés de reescriptura vital, Antonio sublima tot el que va referència a la seva infantesa al poble manxec de Paterna. I en aquesta etapa primera evocada, amb una Penélope Cruz com a nova figura maternal, es revela el naixement del seu primer desig, la seva pulsió homosexual. Al·ludeix també al seu pas pel seminari. I referma l’amor profés a la mare ja gran, (Julieta Serrano), a qui cuida a casa a Madrid abans de morir.

Dolor y gloria funciona com un bonic mosaic narratiu que conté fins i tot escenes animades i uns crèdits que juguen amb l’abstracció. El film compta amb un treball extraordinari d’Antonio Banderas, alter ego d’Almodóvar, i destaca per la sinceritat que desprèn tot plegat. Cal valorar la contenció en la sobreexposició personal, despullada de petulància i narcisisme. Així com la coherència i homogeneïtat del conjunt, tot esporgant la seva debilitat per les ocurrències, extravagàncies o sortides de to. El film més rodó d’Almodóvar en temps.

, ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *