La uralita

per David Castellar Espinet

N’estic fart de l’alarmisme, la por i el mal negoci que envolten la uralita. El dia 15 de març, motivat pel programa de Maria Canals, vaig anar a la plaça de la Virreina per veure si allà hi havia piano. Pel camí vaig recollir el setmanari L’Independent de Gràcia 747 i em va cridar l’atenció el titular. Després de llegir els articles sobre aquest material em vaig decidir a escriure el meu article.

I comencem. El titular diu: “El districte frena la retirada de l’amiant de l’Abaceria”, i a sota, una foto. D’entrada això és incorrecte. La uralita és fibrociment, és a dir, una barreja de ciment amb fibra d’amiant. I l’amiant és un mineral, com l’or, l’urani o el ferro.

D’uralita se’n va construir moltíssima durant uns anys. A Cerdanyola del Vallès hi havia una fàbrica, ara mig abandonada. Amb fibra d’amiant també es van construir guants i vestits de feina, aïllants del foc, ja que és un material incombustible.

Els obrers van patir amb les inhalacions dels fums i la pols que es desprenien durant el procés de fabricació. I de seqüeles encara n’hi ha. La història de la fàbrica i de tot el seu personal dóna per fer un llibre extens, documentat i reparador.

Continuem. L’amiant en sí mateix no té cap risc. És segons la manipulació del mineral que obtindrem un resultat o un altre. Si jo dic “la uralita és cancerígena” i tu t’ho creus, aquí sí que comença el risc, perquè s’ajunten una mentida i la por.

Vull explicar la meva relació directa amb aquest material i l’habitatge. La casa dels meus pares era un pis al carrer del Dr. Fleming de Sant Just Desvern, des del 1973 fins al 2012, construits als anys 60 a l’antiga zona agrícola de Cal Geroni. A dalt de la terrassa hi havia els dipòsits d’aigua, i eren d’uralita, és clar. Vam beure aigua de l’aixeta durant trenta anys.

També a l’estiu passàvem una bona estona vora els dipòstis (aigua en repòs), de d’on hi havia una bona vista de tot el poble, fins que finalment l’aigua del dipòsit es va substituir per l’aigua directe.

L’any 2005 i 2006, amb un amic, vam construir un aixopluc al bosc de Collserola, la nostra llar, fet amb fustes i troncs, lianes i cordills, planxes d’uralita trobades en una pista de muntanya i altres materials. Al cap de dos anys, una brigada del parc ho va desmantellar.

L’any 2012, després de la mort del meu pare i del trasllat de la mare a un apartament més petit de Sant Just, em veig obligat a desmantellar el pis dels pares (eren llogaters) i entro, com a llogater en un pis buit de Cervera (Lleida), el qual aniré moblant. La cuina és nova i espaiosa i la teulada és d’uralita. Com també ho són els dipòsits d’aigua.

Ara, aquí assegut a la terrassa del parador de Sant Just Desvern i finalitzant aquest article, davant meu tinc un magraner bo, fins el maig no florirà. També ens hem saludat amb l’Adrià. Feia dos anys que no ens vèiem. Ens coneixem des de petits del barri i de Cal Geroni.

Nens que juguen al carrer amb boles de xiprer, sense noció del perill… Tot sembla més senzill. Ai, la Mare! Avui és Saint Patrick’s Day, el patró dels irlandesos i necessitem que plogui. Un canvi de temps, oi?

Pianos, uralita, canals i maries… Per sempre.

,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *