Uri Costak: “He escrit un llibre sobre el respecte i la convivència”

La vida tranquil·la del petit poble francès Gyors de la Montagne s’interromp quan un llamp fa esclatar l’estàtua eqüestre del compte Italo Rodari i l’espai, a dalt de la columna, és ocupat per un rodamón desconegut. A partir d’aquí, l’estilita i les conseqüències del seu fet –aturar-se en un món on tot va molt ràpid- centraran totes les mirades. Aquesta és la història de la primera novel·la d’Uri Costak, un llibre que pretén explicar el món que vivim. I que cadascú el llegeixi segons les seves capes i registres.

És la teva primera novel·la. Què et va portar a escriure-la?
El llibre el vaig pensar un dia en una llibreta deu fer uns quatre anys. Sempre havia escrit però no havia trobat mai les forces per acabar les històries que començava. Un dia que passava per davant del Museu d’Història vaig comprar un llibre que parlava de Simeó i Daniel, dos sants de la Síria del segle V que van pujar a una columna, perquè vaig pensar que segur que aprendria alguna cosa d’això.

I vas aprofitar la història de l’estilita…
Primer vaig pensar en fer un llibre històric, però no tenia gaire sentit perquè ja n’existien d’aquests. Llavors, vaig agafar la idea d’un home que decideix parar, i això em semblava un símbol, ja tenia molt d’interès per a mi.

I com t’ho vas fer per acabar aquest?
Vaig trobar la força. Un amic em va deixar fer ús d’una food truck (la mateixa on s’havia rodat una peli porno de l’Erika Lust) i anava dos dies a la setmana durant tres mesos amb un full en blanc i sense ordinador. Això va ser després que la meva germana es llegís les 20 primeres pàgines i em digués que “allò era genial i que no ho deixés perdre”.

¿Què et permetia explicar la història d’un home que puja a una columna?
Intento explicar el món en què vivim. Italo Calvino va enfilar un home als arbres per explicar la Il·lustració. Jo situo la història en un poble on es dóna un fet disruptiu i la gent para l’atenció. S’ha d’intentar explicar que hi hagi diferents capes, que hi hagi una lectura que pot anar a diferents registres, que arribi a tothom però que no ofengui als experts. Crec, com Umberto Eco, que el llibre és 50% de l’autor i 50% del lector.

I què hi diu la teva part?
M’agrada dir que és un llibre sobre el respecte i la convivència. Just en un moment on l’empatia i el respecte per l’altre són estranys. Per això sembla un conte però és la realitat.

Explicar el món en què vivim sona pretenciós.
I ho és, s’ha de ser pretenciós però no en la connotació negativa que generalment se li atribueix al terme. He pretès connectar, he pretès fer pensar, he pretès fer un llibre bonic. Sóc un great pretender, però no a la manera de la traducció catalana somiatruites, amb aquest seny català, sóc pretenciós en sentit positiu. Jo sóc dels que encara canten Imagine i m’ho crec. Hem de ser ingenus.

No és un assaig però és molt més que un conte. I el tema de la felicitat també està present.
La felicitat no és un estat, és un camí; jo he sigut feliç fent el llibre perquè tenia un objectiu. Com diu Pániker, la pregunta què és el sentit de la vida no té sentit. La vida no és un enigma per ser resolt, és un misteri per ser viscut. I ens hem d’apropar a aquest misteri a la manera de Foix, amb la ment clara i el cor pur. És clar que he patit i he plorat però em considero un privilegiat.

Què hi ha de tu a la novel·la? Quins elements de la teva vida has fet servir al llibre?
Hi ha una mica de mi però cap personatge sóc jo. Hi ha referències divertides; l’alcalde és farmacèutic, com el del Papiol, on jo vaig fer d’assessor, com el personatge del Serge. També he posat els noms dels llocs on he estat més feliç amb la meva dona o coses que explico als meus alumnes. Per a mi l’educació és clau, és el llegat més gran que pots donar a un fill. També sóc una mica jo quan a l’estilita li cauen les gotes de pluja, perquè a mi m’encanta, em reconnecto amb el meu jo més salvatge.

Per què vas escollir un poble de França per situar la història?
Volia que fos més universal, que si la llegís una persona de Belgrado, s’hi identifiqués (per cert ara sortirà traduïda al serbi). A Catalunya, amb tot el que està passant amb el procés, havia d’explicar el context perquè tingués credibilitat. A més el nom de Gyors té un punt màgic, el vaig escollir perquè la meva dona estava a Hongria en aquell moment. I després vaig veure que en hongarès significa ràpid.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *