Viure en realitats diferents

per Silvia Manzanera

El meu món està ple d’injustícies. Veig persecució a la desobediència i a la organització col·lectiva, que s’ha anat practicant amb més o menys intensitat però que ara va camí de ser delicte. De fet ja ho és. Que li preguntin als condemnats per escriure un tuit. O una lletra rapera que incomoda. La protesta ja no és el que era. Abans es feien revolucions amb clavells i ara són armes per a la rebel·lió. Com els iogurts i el fairy. On veig protesta legítima, gent asseguda amb els braços creuats per aturar la força descontrolada del poder oficial més perillós, la guàrdia civil veu guerrilles urbanes. Con la venia. I els vídeos són desestimats però les xarxes contraataquen. Què fàcil és construir un relat vestit amb toga i repetir “masas tumultuosas”. No pasaran i fora les forces d’ocupació són insults greus. Mig centenar de persones en Sant Cebrià es converteixen en 2000. Sort que el company Tedó ha publicat l’altra versió; la realitat en què vivim bona part de la gent i que no és la mateixa que té la junta electoral, que veu ús partidista en els llaços grocs però no en els símbols franquistes, que es resisteixen a marxar, i mai ho faran amb tants platós de televisió oferint la legitimitat dels micros i les càmeres. Visc en una realitat duríssima que fa mal al cor i a l’estómac. I molta por. Per això, necessito contrarestar les realitats que contaminen el meu món i llegeixo La noche fenomenal, de Javier Pérez Andújar, una delícia plena de sorpreses, de situacions i persones reals convertides en personatges de ficció que les fan encara més reals. O L’estilita, la primera novel·la de l’Uri Costak, una joia capaç de dir molt en poc, i amb tanta bellesa que per moments penso que no tot està perdut.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *