Sant Jordi malgrat l’oceà

per Èric Lluent

Mai m’he sentit a gust enmig de grans aglomeracions. Potser per això, a Islàndia, un país en el que és més probable observar una aurora boreal que veure algú caminant per un barri residencial, m’hi sento força bé. Tanmateix, si hi ha un dia a l’any en el que tant me fa està rodejat del gentiu, aquest és Sant Jordi. La claustrofòbia de l’espai terrenal ple de trajectòries i neguits té un punt de fuga en les pàgines dels llibres que ho omplen tot i la frescor embriagadora de les roses és un cop de memòria que em transporta a aquell dia d’abril de 1992 en què vaig descobrir què era la primavera.

A Reykjavík, des de l’exili, Sant Jordi també se celebra. El Casal Català d’Islàndia va convocar el dia 23 una petita trobada a un dels auditoris de la universitat pública del país, Háskóli Íslands. Allà, el Xavi, gracienc de naixement i islandès d’adopció, com a president del casal, va dona la benvinguda als convidats amb roses i una proposta cinematogràfica. Entre els reunits, s’hi troben la Núria, mataronina i lingüista doctoranda a la Facultat de Llengües i Cultures o en Bardi, islandès que havia viscut a Barcelona als noranta i que enyora escoltar parlar en català. Tots plegats gaudim d’una estona que ens apropa a casa i que, com les roses, ens permet retrobar un temps passat.

La pel·lícula que visionem és Estiu 1993, en versió original i subtítols en anglès. Un llargmetratge generacional, que trascendeix la història de la Frida, i que et connecta a instants que creies insignificants però que, de fet, conformen aquells records d’infància que són capaços d’eriçar-te els cabells. Un gelat de deu duros, una ferida d’estiu, la caricia d’un familar, els jocs de les hores mortes, una frase antiga de l’àvia. Sant Jordi era l’excusa per tornar a casa una estona malgrat l’oceà.

Qui no enveja tenir set anys, com la Frida, quan veu què s’hi programa a la televisió? En dies de circ mediàtic i propaganda, de mentides i de silencis -ho escoltes, Alberto Carlos, és el silenci de les veus que heu empresonat-, un voldria tornar a perdre’s per aquell bosc d’infància. Malgrat tot, hem crescut i ara ens toca dir la nostra a les urnes en temps d’excepcionalitat. Hi ha molta democràcia més enllà de les eleccions, hi ha alternativa al xantatge del ‘vota’m a mi o vindran els dolents’, però, tot i les decepcions, cal aturar els peus al franquisme que no marxa i diumenge les urnes més que una esperança -es fa molt difícil parlar d’esperança- han de convertir-se un mur de contenció. Que les urnes no haurien de ser això ja ho sabem, però faríem bé de no tornar a l’hivern de 1979.

D’entre els missatges que m’arriben del sud, un m’alegra la setmana. La Paola, la meva neboda de nou anys, ha guanyat els jocs florals de l’escola. Les mestres han proposat als alumnes escriure un relat en què l’àngel i el dimoni acaben sent amics. Ella decideix ubicar la història a Islàndia, un país que desconeix i que tan sols intueix a través de les històries que li explico per telèfon o abans d’anar a dormir quan visito Barcelona. A la ficció, l’àngel i el dimoni s’acaben replantejant la seva enemistat, que explica la Paola que ve de lluny, de quan el dimoni li va trencar unes quantes costelles a l’àngel, i aquest va haver de passar pel quiròfan. “No hem d’enfadar-nos per una bajanada. Mira, la cicatriu és un record grandíssim de la nostra infància”, acaba reconeixent l’àngel al dimoni. Llegeixo el conte amb ulls d’oncle embadalit i penso que tan de bo ens governessin infants de nou anys i les seves mestres.

,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *