La carta

per Ernest Cauhé

M’arriba a la bústia divendres. Dos dies abans de les eleccions. Com un advertiment del què ha de venir. De fet no és dins de la bústia, sinó a sobre del meu calaix de correu. Al destinatari, un nom i dos cognoms que no són els meus, però que em resulten familiars. Escrits amb bolígraf blau. La direcció no és la meva, però coincideix amb el número del meu portal. Al remitent, la direcció de Soto del Real i un nom picat a ordinador. En llegir-lo, la tragèdia se’m fa real. M’estremeixo imaginant-lo a la presó, escrivint cartes com a únic passatemps dins una cel·la amb bany compartit.

És la carta d’un dels polítics presos del procés, que no ha arribat on tocava. Ha acabat a les meves mans. I, després d’una primera sospita, descarto una broma o engany. És real. Com ho és la sèrie de moda a la televisió, un judici que ressona als tallers mecànics, a les oficines d’assegurances i a les redaccions d’informatius com a nou Gran Hermano de l’era de la informació espectacle. Una ratomàquia on el premi final és una duríssima condemna, per baixa que sigui. Perquè la condemna ja l’estan vivint abans de dictar-se.

La carta és una felicitació. Ho endevino mentre la meva filla s’ha apoderat del sobre i comença a recitar en veu alta el nom del destinatari. Un destinatari també infant, com ella, que ha de viure les festes d’aniversari lluny del seu pare. És en aquest moment quan m’adono que, a la meva, l’estic veient créixer en directe. I em sento poruc i miserable de no defensar el què penso fins a les últimes conseqüències. Sentir-la llegir les seves primeres paraules no és moneda de canvi.

Busco un familiar a twitter per fer-li arribar la carta d’aniversari. Em respon de pressa. I mirem de trobar un forat per entregar-li. Dilluns després d’eleccions ve a buscar-la a casa, acompanyada del destinatari. Li entrego fugaçment i fem un give-me-five amb l’infant. “Content de poder-vos donar aquest minúscula alegria”, -li dic. “La trobàvem a faltar” –em diu. I comprenc el valor d’un missatge. El d’un pare que venç la presó, la tristesa, la injustícia i la deixadesa d’un carter despistat per dir-li per molts anys a la seva criatura.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *