À. Terés: “El Campionat d’Espanya és una nit de Reis que dura sis dies”

Àlex Terés (Barcelona, 1975) és el seleccionador català de minibàsquet que darrerament s’ha penjat la medalla de plata al Campionat d’Espanya.

Quina és la teva vinculació amb els equips de Gràcia?
El primer equip que vaig entrenar va ser a l’escola Sant Josep de Gràcia quan encara era menor d’edat, llavors va ser absorbit per La Salle i allà hi vaig entrenar un munt d’anys en totes les categories, i ara intento donar un cop de mà als Lluïsos de Gràcia.

A La Salle Gràcia hi vas estar ben bé una dècada.
Vaig entrar amb 18 anys o així i vaig marxar amb uns 30. Va ser una època molt maca, va venir també molta gent de l’escola Thau i del Palcam que a les seves escoles no tenien sortida en el bàsquet. Amb el sènior femení de La Salle vaig estar cinc temporades, vam aconseguir jugar a Copa Catalunya, hi havia anys que entrenava a dos i tres equips alhora.

I després?
Vaig marxar al SESE amb el Joan Cortés en un any en el qual vam fer moltes coses malament, però també en vam aprendre molt. Després van ser cinc anys a Sant Feliu amb un equip molt maco on vam jugar fases finals de Lliga EBA i d’ascens a LEB Plata; Barça, Grup Barna, Sant Nicolau, Mollet, i aquest últim compaginat amb la selecció.

Quina valoració en fas del recent Campionat d’Espanya?
Molt bona, no podem valorar la feina d’un any simplement per haver perdut la final contra un rival molt més bo. Penso que tothom qui ens ha acompanyat han estat de 10. Sóc honest, a la pista segur que ho hauríem pogut fer millor, però un campionat així no és només això.

Com és per un nen d’11-12 anys viure un Campionat així?
Ens hem fet grans i no ho sabrem mai. Podem imaginar el que pensen, però el que senten ha de ser espectacular. L’experiència és brutal, és una nit de Reis que dura sis dies. Són el centre de la festa, la gent et mira diferent, fins i tot els hi demanen autògrafs. Durant sis dies són els protagonistes del món. De tant en tant hem hagut de donar algun clatellot, però val la pena veure com ho viuen.

Què és el millor i el pitjor d’entrenar minis després de tants anys entrenant sèniors?
El pitjor res, això ho tinc claríssim. El millor és la incondicionalitat en l’entrega, en l’escolta, en l’intent i en la perseverança.

Ara ajudes als Lluïsos de Gràcia.
Conec el Rafa Nache des de fa molts anys, des que entrenava a La Salle, i vam mirar com podia donar un cop de mà, a mi per horaris i amb la nena petita és difícil, però la seva filosofia m’agrada molt. En el centre d’entrenament que dirigeixo a la Federació Catalana tinc com a ajudant el Roger Aznar, que és entrenador de Lluïsos, i d’alguna manera jo l’ajudo amb el mini que porta ell aquí.

Com va l’any amb el mini?
El bàsquet dels Lluïsos, des de l’altre costat, sempre m’ha semblat espectacular. Com treballen, l’exigència que tenen i la fe en ells mateixos. Estan convençuts que es pot treballar molt malgrat les condicions que tenen, i això és molt bo. Són exigents, autoexigents i detallistes. Intenten acompanyar molt els nens i nenes en la seva formació, la clau és que s’ho creuen i els admiro molt.

La temporada vinent et veus més amb un mini o tornant al bàsquet sènior?
Amb la situació personal actual no em veig entrenant un equip i sènior encara menys. De la selecció no n’hem parlat, però m’agradaria tornar a començar el procés.

,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *