L’ascens que va canviar el club

per Albert Benet

L’Europa seguirà una temporada més a la 3a divisió, una competició erma de qualitat i interès per a un parròquia cada cop més reduïda però tan exigent com sempre. Tot i que el proper 26 de maig homenatjarem l’equip que fa 25 anys va pujar a 2aB, avui vull recordar l’ascens que ara fa 100 anys va canviar l’esdevenir del club. No endebades, la temporada 1918-19, l’Europa va assolir la màxima categoria del futbol català i va començar a jugar partits fora del Principat.

Aquella campanya, el Club Deportiu Europa va estrenar-se a la Primera Categoria B, la segona en importància del país i ho va fer amb molta força i un vestuari nou que li va portar sort. Es van deixar enrere les franges blanc-i-blaves originals i es va vestir una samarreta blanca amb el coll blau i l’escut actual al pit. Un disseny elegant que no es tocaria fins al 1926, amb la incorporació de l’escapulari.

Tot i ser un conjunt novell, l’Europa només va perdre dos partits del campionat: als camps del Júpiter i l’Avenç (futur Sant Andreu). La competició va acabar amb un empat a 16 punts entre l’Europa i el Júpiter, l’estendard del Poblenou. El títol es va decidir en un partit de desempat al camp del Barça (al carrer de la Indústria), que es va jugar en dos dies diferents per culpa de la pluja. L’Europa va resultar-ne vencedor i va guanyar-se el dret a lluitar per una plaça d’ascens.

El rival dels europeistes va ser l’Atlètic de Sabadell, cuer del grup A. Els groc-i-negres, però, no van ser cap obstacle per als blancs europeus, que van golejar els vallesans en els dos partits promocionals jugats al camp de l’Espanya i l’Espanyol, consecutivament. Alcázar, Pellicer, Nogués, Alegre, Bordoy, Barnet, Esteve Pelaó, Xavier Bonet, Sotillos, Bonaventura Pelaó, Carol i Serra van ser els artífexs d’aquell èxit. Així, doncs, fa 100 anys l’Europa va guanyar-se el dret de formar part del grup més selecte del país i començar a parlar de tu a tu a clubs il·lustres com el FC Barcelona, el RCD Espanyol, el FC Espanya, l’Internacional (de Sants) i el Centre d’Esports Sabadell. Un privilegi que va conservar fins al 1931. Però la temporada 18-19 encara va presentar més noves per al club, com el doble partit oficial contra el campió del Grup A, el Barça, on al final de la temporada van debutar-hi Zamora i Samitier. A pesar de la superioritat barcelonista (8-2 i 2-6), l’Europa va apuntar maneres i va anunciar que en anys posteriors es convertiria en el gran rival dels blaugranes. El campionat de Catalunya del 1923 (no pas de lliga com diu el web del club gracienc) i 5 sotscampionats entre el 1920 i el 1928 ho avalen.

“Si no se detienen, si no hay deserciones, muy posibles en Barcelona, veremos el año que viene, pegando y dando guerra a estos entusiastes y voluntariosos muchachos”, va escriure un periodista madrileny després de veure com l’Europa li va clavar 5 gols al Madrid. Acabat el campionat català, l’Europa va fer la primavera del 1919 el primer desplaçament a la capital espanyola i van causar un grata sensació als espectadors del camp d’O’Donnell. Després de perdre per la mínima en el primer partit (1-0), els europeistes van golejar els sotscampions de la regió Centre, el Madrid d’un jove Santiago Bernabéu, que va marcar l’únic gol local. Sotillos (3), Bonavetura Pelaó i Alegre van fer les dianes visitants.

Dies més tard l’Europa va tornar a viatjar per a enfrontar-se al campió andalús, el Sevilla: 5-0 i 0-0. L’equip va començar-se a fer-se un nom dins l’aparador futbolístic peninsular i gràcies a les iniciatives del president Matas, les expedicions es van repetir els anys posteriors. A les acaballes de la temporada 1918-19, un europeista pioner, Bonaventura Pelaó, va penjar les botes i es va esdevenir el primer entrenador de la història del club. Ell i el seu Europa havien acabat de pujar a l’Olimp. Un segle després, només poden recordar-ho.

,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *