Un festival amb un futur prometedor

per Carlos Muñoz Muriedas

La tercera edició del BCN Film Fest dels Verdi ha estat un festival molt amè, apte per a tota mena de públics, amb varietat de gèneres i amb força qualitat. A més, el fet de celebrar-lo per Sant Jordi i enfocar-lo cap a la literatura li dóna un toc original que el diferencia d’uns altres. Per ell han passat des de Mike Leigh que va presentar la seva última pel·lícula La tragèdia de Peterloo fins a Jeremy Irons d’il·lustre visitant en l’amè documental Pintores y reyes del Prado. Aquest any la directora ha estat Conxita Casanovas, periodista de RNE amb bona experiència cinèfila. Es va inaugurar el passat 22 d’abril amb Litus, la nova pel·lícula de Dani de la Orden, una comèdia dramàtica agradable amb bones sortides de guió que en general va agradar al públic.

En la secció oficial han brillat sobretot Cartas a Roxane, on de nou el cinema francès ha mostrat bon gust a l’hora de mostrar la seva cultura. La pel·lícula és com la filmació del primer Cyrano de Bergerac: predomina el bon humor i l’agilitat narrativa.

Una altra sorpresa ha estat el canvi de registre d’Agustí Villaronga amb Nacido Rey, superproducció que domina amb gran pols i que serà una pel·lícula que farà parlar i agradarà. També han destacat, entre altres, Hotel Mumbai, sobre els atemptats a l’Hotel Taj Mahal de 2008, és una cinta violenta, però també és destacable l’anàlisi dels personatges, esquema que recorda a cintes catastrofistes clàssiques com L’aventura del Posidó. Com tot festival també hi ha cintes de les quals un s’esperava més, per exemple, El bailarín, que amb un tema interessant no aconsegueix el seu objectiu. Acusa un mal guió i una desastrosa realització, malgrat tot té bons moments com els de Nureyev sol veient art a París.

En seccions fora de competició va ser emotiva la presentació de Buñuel en el laberinto de les tortugas amb el seu equip, en ella veiem al sord de Calanda capaç de fer el millor i el pitjor en la filmació del mític documental de Las Hurdes, tierra sin pan. També va agradar La importancia de llamarse Oscar Wilde; Rupert Everett impacta amb aquest Wilde tan decadent.

El festival no s’oblida dels grans clàssics amb el merescut homenatge a Buster Keaton, cosa que és d’agrair; joves i no tan joves potser veurien per primera vegada El maquinista de la General en pantalla gran, pel·lícula que tot cinèfil i amant de la cultura ha de veure.

Soledad ha estat la guanyadora, malgrat que probablement és la pel·lícula de la qual he sentit parlar pitjor per part de diversos crítics com entre el públic. La vida sense la Sara Amat de Laura Jou es va portar el premi del públic i el premi de la crítica ACCEC. Crec que Laura Jou si té històries elaborades, demostrarà en el futur el seu talent.

Llarga vida al festival, potser amb els seus defectes de no estar madur encara, però amb la il·lusió de voler créixer i fer-se un espai entre els importants. Aquest any ha estat millor que els anteriors i confiem en el seu avanç, que el públic respongui i que li doni a Barcelona aquest glamur cinèfil força apagat amb tancament de cinemes i la moda de les plataformes. Aquesta edició ha estat una bona empenta per la consolidació.

,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *