Camp de tir entre vinyes

per Silvia Manzanera

És un dels nostres racons predilectes del món. Hi vam anar a parar per la nostra dèria constant d’incloure els cellers com a punts d’interès a l’alçada dels museus. Al petit veïnat de Vilartolí, a un quilòmetre de Sant Climent Sescebes i a anys llum del frenètic ritme de les ciutats grises que no estan tocades per la tramuntana, resisteix des de fa generacions Can Torres, esdevenint una sort de vila gal·la a força de treballar el camp amb tot el respecte que es mereix, i fer vins fora de les lleis del mercat però amb un mercat propi sincer i responsable. Són el celler La Gutina, després de veure’s obligats a canviar l’històric nom familiar per conflictes amb un altre nom familiar força més poderós. Però ells també ho són, de poderosos, vivint en simbiosi amb un entorn impactant de paisatge mediterrani, amb oliveres que mouen les fulles de plata (com diria Josep Pla), amb vinyes joves i velles que esdevindran vins de l’Empordà però tan propis i diferents com les persones que el fan.

És en aquest paisatge on subsiteixen les darreres poblacions de tortuga mediterrània. Però no aconseguim veure’n cap. No ho entenem. Recorrem camins on no hi ha cap element que distorsioni la imatge de paisatge natural. Ha de ser el paradís dels bitxos i animalons més diversos. Només els dolmens i menhirs ens recorden que hi ha civilització a prop. I el soroll del tractor del Joan Carles. Per a nosaltres és diumenge, privilegiats caminants en un dia de setmana festiva, i el vent de la serra de l’Albera és amable. Per a ell, un dia perfecte per replantar garnatxa peluda. La feina del pagès, noia, què hem de fer. Ha de cavar molt fort la terra, duríssima, plena de roques resistents que no deixen pas a les arrels. Ha decidit parar per esmorzar i recorda quan sonaven els projectils del camp de tir militar que hi ha tot just al costat de les terres on es guanya la vida. Uns projectils que queien massa a prop d’ells. A finals de 2016 la situació era insostenible i van decidir contraatacar des de la plataforma Alto el foc de l’Albera. Els militars no es deurien estudiar bé els mapes; un petit problema de cartografia. Estan ben bojos aquests romans! Ara ja no sonen les bales i així se senten millor les granotes que canten des de la bassa, i això és un molt bon signe de qualitat ambiental, com ho són els líquens, que diria el meu company de viatge.

En aquesta darrera visita hem descobert que també és el racó predilecte del món de més gent, perquè s’han incrementat les visites al celler, els tastos, les ganes de veure tortugues. Però quan s’acaba el dia, torna el silenci. La calma aparent d’un lloc que et demana ulls respectuosos per apreciar tota la bellesa evident dels indrets que no tenen res i ho tenen tot. És clar que no tot és mèrit de la natura i dels prehistòrics que van aixecar pedres funeràries. També ho és, en major part, del Joan Carles i la Barbara.

,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *