La visió gracienca del pacte per Barcelona

per Jordi Fortuny, periodista

En el moment d’escriure aquestes ratlles, les negociacions per formar govern a l’ajuntament de Barcelona semblen encallades. Un govern de coalició dels dos guanyadors per “empat”, Esquerra Republicana i els Comuns, es veu lluny perquè els socialistes tenen molt a oferir a Ada Colau si l’alcaldessa planta a Ernest Maragall i s’avé a governar amb el PSC, amb el suport “gratuït” de Valls: li ofereixen, ni més ni menys, la possibilitat de continuar com a alcaldessa.

Les mil i una variables que cal tenir en compte a l’hora de prendre una decisió com aquesta potser pesen poc davant de l’oportunitat d’estar quatre anys més al front de l’alcaldia i mirar d’acabar molts dels projectes començats (potser massa tard, potser malament, per mor de la inexperiència de govern).

Una de les coses que podrien fer els Comuns mentre esfullen la margarida, precisament, és analitzar quina part del programa municipal podrien aplicar si pacten amb Esquerra, i quina part podrien aplicar si pacten amb el PSC. I també podrien calcular quants vots posarien en perill en les pròximes eleccions si pacten amb uns o si pacten amb els altres.

Des d’una mirada gracienca, tots dos exercicis porten al mateix resultat. Els programes municipals dels Comuns, el d’Esquerra i el del PSC no s’allunyen excessivament, siguem francs, però en canvi els vincles de les tres forces polítiques amb l’establishment son molt diferents. Mentre el PSC i Valls són l’esperança del poder establert de mantenir l’statu quo, Esquerra i Comuns els fan més por que una pedregada. Per alguna cosa deu ser.

Per exemple, si els Comuns pacten amb el PSC Eloi Badia pot començar a acomiadar-se de la pregunta sobre la gestió pública de l’aigua en la multiconsulta popular de finals d’any. El regidor de Gràcia ha dedicat molt de temps i esforços al tema, però és altament improbable que el PSC s’hi avingui. Com també és improbable que els socialistes acceptin un concurs públic sobre la gestió de l’aigua de l’Àrea Metropolitana si el Tribunal Suprem es carrega l’adjudicació al duo Agbar-la Caixa. No és casualitat que Barcelona formi part de l’Associació de Municipis i Entitats per l’Aigua Pública, i el de Cornellà de Llobregat –territori Agbar– no.

L’altra cosa a valorar és quin pacte municipal passaria una factura electoral més cara als Comuns. En això, la visió gracienca també és clara i fonamentalment sobiranista. Només cal agafar la calculadora i analitzar els resultats del 26-M al districte, que van relegar el PSC al quart lloc de les municipals. Si fan els números, veuran com molts votants d’Ada Colau que a les europees no van votar Podemos, van optar per Puigdemont.

Encara que sigui pels pèls, Gràcia –i no Barcelona–, ha estat un èxit electoral de Colau i els Comuns el 26-M. Però això no és contradictori amb el procés sobiranista, sinó complementari: Gràcia, obertament favorable al dret a decidir, ha donat la victòria als Comuns a les municipals al districte perquè les dues coses son compatibles.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *