‘Aspettare’ és esperar

per Valentina Baratti

Un dels errors més comuns dels meus alumnes és confondre’s amb el verb esperar. En italià tenim el verb aspettare per descriure l’acció de quedar-se en un lloc fins que arribi una persona o passi alguna cosa, i el verb sperare, que indica tenir esperança d’aconseguir el que es desitja, o de confiar que hagi de passar alguna cosa. De manera que de vegades resulta difícil fer entendre la diferència entre els dos verbs. Conceptualment per a mi té una diferència molt marcada, sent dues paraules diferents, i mai havia despertat en mi la possibilitat de confondre-les. No obstant això, per als meus estudiants existeix només una paraula, amb matisos. Estava jo pensant en tot això, aquest matí, asseguda a la sala d’espera del dentista. Al final vaig arribar a la conclusió: tenen raó els meus alumnes! Jo per exemple, estava esperant a la consulta del meu dentista però confiava també en què tot anés bé i que no em fes tan de mal l’extracció del queixal. Perquè en el fons, esperar a algú o alguna cosa tanca un significat, un desig i una esperança en el futur, en l’esdevenidor. Sigui l’espera d’un amic, d’una carta, o del tren a punt d’arribar. Estem constantment projectats en el futur, en un temps que encara no existeix, i en aquest espai blanc bolquem les nostres expectatives. L’espera amorosa és potser la més significativa. Viure a l’espera que algú arribi a les nostres vides, i que ens sacseja de la quotidianitat. Esperem que aquest passi durant les nostres esperes a la cua del súper, al semàfor, a la parada del bus … Sí, aspettare és esperar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *