Can Vallmitjana. Obrir un carrer o recuperar la memòria

per Josep Maria Artigal

Derruir o conservar Can Vallmitjana? Obrir el carrer de l’Àngel o recuperar la memòria furtada?

Primer terç del segle XX. Al Teatre del Bosc s’hi fa òpera, sarsuela, teatre, circ, lluita femenina i mítings polítics. Al número 13 del mateix carrer, la Rambla de Prat, hi ha un colmado on poc anys més tard hi viurà i hi treballarà en Jaume, el cosí de la Mercè Rodoreda. Dues cases més enllà, al número 9, hi viu en Juli Vallmitjana, un escriptor, pintor i escultor que té l’estudi al primer pis del número 4 del carrer Astúries, on des del 1860 la seva família regeix Platería y Metales Vallmitjana.

Per l’estudi del Juli Vallmitjana hi passen habitualment molts artistes: Llimona, Pichot, Nonell, Gual o els joves Gargallo i Picasso. A la Rambla de Prat, l’escultor Pablo Gargallo ens deixarà dos magnífics Sant Jordis que podeu veure a l’entrada dels edificis 6 i 8 i, sobretot, quatre baixos relleus a la façana del Teatre amb les cares d’ell mateix, Picasso, Nonell i Raventós. Les carotes, com les anomenaven els graciencs fa cent anys.

Del Teatre del Bosc al número 4 del carrer Astúries hi ha només 250 metres, quatre passes. De les carotes de Gargallo a Can Vallmitjana hi ha una muntanya d’història menestral, social, política, artística, a la vegada veïnal i universal. Verdi, Puccini, Bizet, Gounod, Mar i cel, La del manojo de rosas, Titana contra Iurani, La Plaça del Diamant, Cambó, Lerroux, Companys, Pichot, Vallmitjana, Gargallo o Picasso. No són una suma. Neixen, creixen i existeixen junts. Són una mata de jonc.

Gràcia no té grans edificis com l’eixample, ni antics palaus com la Barcelona d’entre muralles, ni tampoc grans mecenes. Gràcia l’han fet petits tallers artesans, petits colmados, petits estudis d’artistes i petits ateneus obrers com La Sociedad Obrera El Artesano, l’Artesà, fundada el 1854, a tan sols 150 metres de Can Vallmitjana i construïda només sis anys abans. Feina menuda però ben feta, petits projectes però amb molts veïns implicats. La pròpia estructura urbanística del barri mostra aquesta identitat.

Tot això es Platería y Metales Vallmitjana, el taller d’encunyació de medalles més important del país, cau a la vegada d’artistes com Gargallo i Picasso. Com ho va ser Vitralls J.M. Bonet, al número 6 d’Astúries, responsable entre molts altres projectes de les Vidrieres de la Sagrada Família i la restauració de Poblet. Com ho fou, també, que en un teatre de barri el 1905 s’hi representés per primer cop a tot l’estat Aida, i el 1907 es fes l’estrena també estatal de Madame Buterfly. Avançant-se al Liceu, l’Arriaga i el Teatro Real. Apropant la cultura als obrers, als menestrals, a tots els vilatans. Un teatre que a la façana hi tenia una escultura de Picasso feta per Gargallo, alumnes tots dos d’un veí que hi vivia just davant i que tenia l’estudi dues cantonades més enllà. Dues cantonades que inclouen un petit colmado que va inspirar La Plaça del Diamant. Projectes, tots, petits però que van esdevenir universals. Joncs d’una mata que és el barri.

Segur que hi ha raons urbanístiques per obrir el carrer de l’Àngel. Però el peatge pot ser immens. No perdrem només l’edifici dels Vallmitjana. Seguirem esborrant una vegada més, i ja en són moltes, una part molt important de la nostra memòria col•lectiva. Només entre Rambla de Prat cantonada amb Riera de Cassoles i Astúries amb Travessia de Sant Antoni, hem perdut el Bar Flor, el Colmado Fortuny, el Bar de les guitarres, el colmado del Jaume, l’Orfebreria Pallé i l’empresa Vitralls J.M. Bonet. Ara toca Vallmitjana? A cada bugada un llençol menys.

La memòria col·lectiva és el nostre patrimoni més important. Ens ajuda a saber qui som, ens permet entendre on som, ens és indispensable per somiar on volem anar. Vallmitjana representa tot això, ho visibilitza, ens permet prendre’n consciència.

Quan es va construir el nou Cinema Bosque, els baixos relleus de Gargallo es van mantenir gracies a la pressió veïnal. Ara no volem perdre Vallmitjana. Aquest taller-estudi és una peça important del trencaclosques ric, complex i singular de la nostra memòria com a barri, de la nostra identitat com a vilatans. Una memòria i una identitat que des del segon terç del segle XX ens han intentat repetidament furtar.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *