El Museu del còmic i la il·lustració de Barcelona

per Josep Callejón Giménez, Grup d’Estudis Coll – Vallcarca

Fruit de la incompetència, la insensibilitat, la ignorància i d’alguna manca més dels nostres estimats representants municipals, la ciutat de Barcelona en el districte de Gràcia i concretament en el barri del Coll – Vallcarca ha perdut l’oportunitat de fer el primer museu del còmic i la il·lustració de l’estat. El Grup d’Estudis Coll – Vallcarca junt amb altres entitats de caire cultural, varem encetar el peregrinatge de reivindicacions amb el suport de més de quaranta entitats d’arreu del districte, a banda de particulars compromesos amb la cultura, signades, segellades i rubricades, i també un bon grapat de reunions amb tècnics i consellers.

De la primera reunió amb el districte ja fa més de set anys, i es reivindicà l’edifici de Can Carol, que aleshores era de propietat privada i l’edifici de l’antic Consolat de Dinamarca propietat de la Diputació de Barcelona per donació de la família Junyer Canals amb l’objectiu de que es fes quelcom cultural pel barri. Totes dues edificacions presentaven un aspecte deplorable, ja que no s’havia fet cap tasca de manteniment ni cap reparació. Can Carol ara es propietat municipal i el Consolat va estar cedit per la Diputació a l’Ajuntament, està clar que això no va ser cosa d’un dia per l’endemà, sinó que en els protocols de cessió s’hi van repenjar però a finals de l’anterior legislatura ja van anunciar la cessió.

Han passat quatre anys de la posterior legislatura i tots dos edificis segueixen en les mateixes deplorables situacions que el primer dia, no voldria enumerar la quantitat de entrebancs i pegues que han sorgit per consolidar tant l’adquisició de Can Carol com la cessió del Consolat per part de la Diputació sobre uns possibles hereus del matrimoni Canals Junyent. També hem assistit a un grapat de reunions sobre la futura utilització de ambdues edificacions, en les quals el nostre projecte, l’únic documentat i físicament existent en forma de més de quatre-centes caixes amb material emmagatzemat en un local soterrani degradant-se solidàriament amb els dos edificis, no solament no ho han valorat, és que ni s’ho han mirat i quan es van fer els concursos d’idees i projectes aquesta opció no era inclosa en cap de les votacions perquè prèviament ja ho van descartar en base a problemes tècnics i d’espai. (A la finca del Consolat van expropiar el 80% de jardí per un projecte d’uns vials des de la avinguda de Vallcarca fins la plaça de Mons, però quan en van veure la inviabilitat, el projecte va ser desprojectat, llavors en una de les moltes reunions es va demanar que aquests terrenys tornessin a la finca i que es fes un gran jardí; doncs aquesta idea no va estar acceptada perquè ja hi havia un altre idea millor).

Des de ja fa molt de temps que em faig aquesta reflexió: jo no sóc un decebut de la política, són els polítics els que em deceben. La política es la ciència de fer arribar al poble les solucions i les lleis que el poble o les circumstàncies demana, no la forma de donar-li la volta i fer el que convingui al consistori de manera que surti com si s’hagués demanat. Però també puc estar equivocat en les meves apreciacions i els fets no són com jo els veig, però quan valoro la situació de com estaven aquests edificis fa sis o set anys i com estan avui dia, penso que el meu tancament en banda davant de qualsevol raonament polític està més que justificat.

Aquest article està fet amb la intenció de que els polítics de torn vegin que les coses ben fetes més tard o més d’hora tenen la seva compensació i que els que d’una forma o d’altra es dediquen al còmic i en definitiva a l’humor són gent molt seriosa. També m’agradaria que els que han ignorat o no han volgut entrar a valorar la possibilitat de municipalitzar el Museu del Còmic puguin tenir l’honradesa de sentir-se avergonyits. A Barcelona hi ha molts edificis emblemàtics buits, deteriorant-se dia a dia, on campen les rates i les males herbes, també hi ha moltes entitats culturals que d’una forma estrictament voluntària desenvolupen la seva tasca sense un lloc on trobar-se, guardar els seus estris, exposar…

I aprofitant que el “Barcelona decidim” ha encetat el procés participatiu del Patrimoni de Gràcia, on el barri del Coll de moment no està inclòs, reprenc el que va apuntar la Carme Ferrer (vicepresidenta del Grup d’Estudis Coll – Vallcarca), i que va ser la primera aportació d’aquest procés, sobre l’edifici situat al passeig de la Mare de Déu del Coll, 40: en aquest indret es trobava la productora cinematogràfica Balet i Blay on es va fer la primera pel·lícula de dibuixos animats en colors d’Europa, Garbancito de la Mancha, l’any 1945, dirigida pel gran mestre Arturo Moreno.

Aquest edifici de propietat privada ja fa molts anys que resta buit i disponible per llogar; no se’l veu deteriorat, suposo que la propietat el manté en bones condicions com per llogar-ho. Amb la manca d’espais que gaudim al barri, és una veritable llàstima que aquest lloc només serveixi d’aixopluc a les mosques i al fantasma de Garbancito de la Mancha.

,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *