El Santi i la felicitat

per Èric Lluent

El Santi es lleva cap a les deu del matí. Davant del mirall, es renta les dents i la cara, es pentina i s’afaita. Es posa la camisa blanca, molt blanca i ben planxada, i els pantalons i les sabates negres. El ritual el celebra gairebé a diari des de 1979, quan va començar de cambrer de caps de setmana al Roure de la riera de Sant Miquel, d’on mai no ha marxat. El Santi servirà les seves darreres tapes i canyes el proper 30 de juliol en el que serà el comiat definitiu d’un cambrer que és història viva de Gràcia.

En de temps relacions digitals, cal recordar que va haver-hi un passat en què els bars eren l’escenari principal de l’acte social per antonomàsia, la conversa. Confessions, amors i desamors, raons i improperis, mentides, somnis i promeses han conformat de sempre la banda sonora dels bars més concorreguts del món, també del Roure. Enmig d’aquesta barrejadissa de mots, gestos, fum i cervesa, el Santi va començar a fer les seves primeres passes en el món de la restauració en plena Transició.

Mica en mica, es va anar guanyant la simpatia de la seva clientela, joves del barri, molts d’ells amb fills petits, que anirien passant per la sala del bar restaurant setmana rere setmana. “He tingut la sort de tenir una clientela de generacions. Això de venir aquí a menjar o a fer el vermut ha anat passant de pares a fills, i a molts us he vist créixer”, comenta encara emocionat per la festa de comiat que el passat 16 de juny va congregar al local veïns, familiars, clients i companys de feina. Acabat d’arribar de Reykjavík, les primeres hores d’aquesta darrera visita les passo al Roure, un diumenge assoleiat en què més dues-centes persones desfilen pel bar per abraçar el Santi, fer-se selfies amb l’estrella de la jornada, brindar a la seva salut i ballar els ritmes rumberos d’Arrels de Gràcia.

“Per al bon cambrer el ‘no’ no existeix. Sempre has de dir alguna cosa positiva. La gent t’estima perquè els resols molts problemes”, reflexiona el Santi sobre la seva professió. Però la vida del cambrer, més enllà del relat amable dels que la vivim des de l’altre cantó de la barra, és dura. Les jornades laborals són llargues. En el seu cas, de dotze del migdia fins l’hora de tancar abans de mitjanit, havent dinat a les cinc o sis de la tarda, “depenent de la faena”. Al Santi sovint se l’ha vist cansat, però mai desganat, mai despistat, sempre amb una capacitat inhumana per retenir comandes de racions de patates braves, croquetes, truita, calamars o el variat de la casa.

“Quan venien els teus pares als anys 80 a fer el vermut, el plat estrella era el variat de la casa. Ara ja no surt tant; avui les reines del menú són les braves”, comenta el cambrer, que se sap els plats de la carta tan bé com les alineacions del Barça de les darreres dècades. El Santi és un culer de la vella escola, dels que no entenen el Roure sense els televisors encesos i les banderes ben disposades per veure el partit del Barça. De fet, quan se li pregunta pels millors records, no dubte ni un segon: “les finals de la Champions, que tancàvem el bar per a clients de confiança, érem una gran família. A la de 1992, la del gol de Koeman, la gent plorava i tot!”.

El Santi és d’una generació de cambrers que va entendre que la seva feina no anava només de servir sinó de fer feliç a la gent. Ara diu que vol viatjar a la Terra del Foc, a Kenya i Zimbàbue i a Islàndia. Els graciencs de Reykjavík l’esperem amb els braços oberts, unes tapetes de salmó i una canya ben freda de Viking. Per molts anys de felicitat i gràcies, Santi, llegenda ja per sempre del Roure de la riera de Sant Miquel.

,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *