Cicatriu

@openarms_found

per Jesús Sánchez @ciutatsatelite

La cicatriu és un memorial no desitjat d’un trauma que en el fons es vol oblidar. Les cicatrius no desapareixen. Son per sempre. Les pitjors son les cicatrius emocionals: no tan sols no desapareixen sinó que cobren vida quan menys t’ho esperes. La cicatriu en el fons, és una ferida latent per molt que es vulgui disfressar d’anells de la saviesa. Les cicatrius són, en ocasions, conseqüència de la no adaptació al mitjà. Com la que va aparèixer dimecres passat a l’avinguda Vallcarca: una persona va aparèixer morta a sobre d’un banc. Anònima. Probablement un sense sostre. Va deixar una enorme cicatriu. Invisible, sí, però hi era. Hores desprès, una multitud de turistes passaven pel davant. Tornen del ParK Güell i la calor els fa caminar de tal forma que semblen personatges de The Walking Dead. A la Ribera d’Ebre a vista de dron s’observa una enorme ferida de bosc cremat i granges arrasades per les flames. De les cicatrius futures, ningú se n’ocuparà. Una altra cicatriu per definir serà la repressió patida per milers de ciutadans l’1-O. Algun polític de mètodes de metge sàdic i verborrea supremacista defensa que no hi haurà cicatriu sense abans desinfectar.

Per inadaptats aquell grup de rock radical basc: Cicatriz. La seva cançó Inadaptados deia així: “Somos punkis mutantes inadaptados, automarginados seres en un mundo de retrasados”. Van morir tots els integrants com a conseqüència de la SIDA o de sobredosi. Hi ha cicatrius infernals inspirades en la fe catòlica i la unitat d’Espanya com l’enorme creu que emergeix del Valle de los Caídos com si fos un maquiavèl·lic monstre mecànic sortint de la piscina del Doctor Infierno. Semblava que la Transició era un Mazinger que destruiria el mal. Estúpids, Mazinger no existeix.

N’hi ha de cicatrius molt doloroses i insuportables: les dels adults que van patir abusos sexuals a la seva infantesa o les dones que son violades. I ja no diguem de la gran cicatriu que és el Mar Mediterrani. El món és una gran cicatriu i tota la seva essència sembla romandre per sempre més en aquell punt de Vallcarca, símbol de la nostra insensibilitat.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *